Gràcies a tots, fins qualque dia, buenos días y buena suerte.

Tomo la pluma ja que heu mostrat molt d'interès per ses meves notes i avui me les han donat, he decidit que les publicaré aquí per compartir es meu agraïment amb vosaltres.

Com ja sabreu molts, divendres em varen concedir una Menció d'honor, que encara que no sabia massa bé que volia dir vaig acceptar molt alegrement. Jo des de es primer moment em vaig mostrar prudent per sa raó que ara acab d'explicar, però tot d'una ma mare se'n va encarregar de demostrar el seu orgull maternal i fer córrer les notícies. Dissabte quan em vaig aixecar a les 3 de l'horabaixa tenia unes cinc cridades perdudes de diferents números i diversos missatges cosa que em va preocupar un poc perquè, com deia mon pare, s'havia estès el rumor de que jo tenia una matrícula d'honor, cosa que ningú havia dit en cap moment. D'aquí surt un altre bon tros de sa meva passivitat quant a la Menció i la meva intenció de corregir l'error, si realment existia.
Però avui ja puc dir que he acabat es curs amb una MATRÍCULA DE HONOR, com diu a nes full i puc presumir d'un 9 a nes butlletí d'enguany, bastant inflat pel claustre de professors. Així, i com l'any passat vaig treure un 8, me quedarà un 8,5 de mitjana de batxillerat que conta un 60% del còmput total per la nota d'accés a la universitat. Aquesta matrícula d'honor vol dir que em sortirà totalment gratuïta la matrícula per l'accés a la universitat el primer any i també i sobretot que ma mare em regalarà un ordenador portàtil petit que sigui manejable per l'any que ve.

A falta de la nota de Selectivitat que tendrà lloc els dies 9, 10 i 11 i que conta un 40% per la nota d'accés les meves mitjanes de cada assignatura per aquest any de Batxillerat són:

Història d'Espanya- Deu/10
Economia i Organització d'empreses- Vuit/8
Geografia- Nou/9
Matem. aplicades a nes CCSS II- Vuit/8
Literatura espanyola i Universal- Deu/10
Filosofia II- Vuit/8
Llengua castellana i literatura- Nou/9
Llengua catalana i literatura- Nou/9
Llengua estrangera, Anglès- Deu/10

Per al tio Pau he habilitat un bisistema de comprensió ja que el pobre és un enxufat a les drogues i li costa més.

Tot acabant vull agraïr en gran mesura i especialment a ma mare, mon pare i es bistecs de l'àvia Kika i a ella mateixa. No m'oblid de vosaltres els meus familiars que amb ses vostres bromes referents a la meva futura calvície i els meus presents problemes inferiors (si no ho enteneu no ho explicaré) m'heu permès relaxar de tant en quant. També ho podria agraïr a amics i amigues, però com no ho llegiran mai no ho pens fer perquè no soc gens grafòman. I sí que tenc amics...

Gràcies a tots, fins qualque dia, buenos días y buena suerte.

Leer más...

Bones noticies

Tenia hora per anar avui al metge, als cirurgians que me varen operar. Se suposava que me donarien els resultats dels anàlisis que han fet a tot lo que varen arrambar a la operació. Però no. M’han telefonat per dir-me que anul•laven la cita perquè no tenien els resultats de la anatomia patològica i m’han tornat citar per d’aquí a dues setmanes.


Mentre tant, en Pep Juan, un amic que es l’anatomopatoleg de l’hospital de Inca i alhora amic de l’equip de analistes de Son Dureta, ha contactat amb na Maria germana i l’hi ha dit que ja tenien els resultats dels anàlisis i que eren immillorables. Tot estava net i no quedaven restes de formacions tumorals ni cèl•lules canceroses. Jo som molt prudent i no vull cantar victòria abans de que els meus metges analitzin la situació, ho confirmin tot i decideixin el que hem de fer de ara endavant, però el que es cert es que la situació sembla ser la mes bona de totes les que quan me varen diagnosticar varen dir que podíem esperar. I vos record que el millor pronòstic possible era “curación total”. Jo estic bastant animada, encara no ha acabat tot però ja queda poc.

Leer más...

Repte criptogràfic

En Pep "Serol" va ser el primer foraviler que vaig conèixer. Segons mu mare de tan vago que era tenia ensenyats els cans perquè li fessin sa feina.
Quan feia de pastor anava acompanyat d'en Roman o na Fina, que vetlaven sa guarda mentre ell s'ajeia damunt un sofà vell que tenia davall una figuera i dormia tota sa nit.
Era un homo panxarrut, en Serol, baix, com senyat de pigota o pentura domés era de pell ruada i cremada pel sol, amb una bona nàpia.
Feina en feia poca però de caçar en sabia més que ningú. D'ell vaig aprendre què era un claper i com parar una sendera per furar-lo, que lladrar i glapir no és lo mateix o què si un ca se compixa quan el renyes el pots matar perquè no serveix per res.
Amb un gaiato (regal del tio Joan Feliu), sa taleca, en Montes i na Fletxa varem conèixer cada racó de Son Drago, cada carrerany de conill, cada cau i cada mata.
Quan se'n va anar, del disgust que vaig tenir, vaig estar una partida de setmanes sense tornar a Son Drago.

Es Padí Andreu (Que no té res a veure amb en "Serol")

Amb en Sebastià Roig (Mut / Cavaller) tot va millorar i aviat es Serol va ser història passada, però aquelles passejades d'horabaixa d'estiu per sa pleta i els encalços de na Marquesa... allò no ho he tornat a veure.
Es papà era un incondicional de caçar amb cans.
En Pep Serol tenia un germà que nomia Rafel. En Rafel va fer devers set anys de servei militar i va jurar bandera tres vegades; una durant sa monarquia d'Alfons XIII, una altra quan va entrar sa República (1931) i per darrera vegada quan va triomfar "s'alzamiento" i el varen tornar a mobilitzar.

Es padrí Andreu devia tenir poc més o manco s'edat de'n Serol però va escapar-se pels pèls de "servir a la patria" durant tants d'anys perquè el 31 ja s'havia llicenciat i el 36 ja era casat.
Aquesta carta que li enviaren els seus amics Biel i Jaume és molt mala de llegir, un repte criptogràfic.

(picau-hi damunt i les llegireu millor)

De què parla sa carta?, de anar a pescar i a caçar però també de festes, balls i sales (paraula en desús que significa gran convit). En definitiva de coses d'amics de bauxa.
També adverteix de la evidència immemorial de què si te'n vas a sa "guerra" ve un amic i et pren s'al·lota.
Per cert, i tu "ja a muertos muchos moros?".

Leer más...

Del Bacarrá i altres expressions maternes

No és per res, però trob que mos hem desinflat. Fa devers 10 dies que ningú escriu res a El Parto, així que ho faré jo, xerrant d'una sèrie d'expressions que formen part de la meva vida, i que jo atribuesc a mu mare, ja que tenia bó de fer dir-les:

1.- "Això és l·lè" (no sé massa bé com escriure-la), però bé, tots sabem que fa referència a lo bó que havia sortit, per exemple, el dinar.

2.- "Obras son amores y no buenas razones" amb aquesta frase lapidaria acabava la bronca quan li entregava les notes i la volies desagraviar una mica donant-li un beso o una afarrada pel coll.

3.- "Això es hablar por no callar" que utilitzava quan xerraves per xerrar i que no s'ha de confondre amb l'expressió francesa "això és un pur parler" que deia quan no volia donar cap trascendència a allò que deia o trobava que el que tu deies no tenia cap importància.

Però sens dubte, la més lapidària, la més sentenciadora era aquella de "Pau, aquest mes faràs bacarrá!!", i el pitjor de tot és que jo sabia ben cert que ella tenia raó.

He de reconèixer que la de "obras son amores" me feia molta ràbia i la trobava bastant injusta, però avui, passasts un bon grapats d'anys, totes i cada una d'elles les record amb carinyo.

Bé a veure si ens animam a reactivar una mica aquest bolg, no fos que ens oblidem.

Salut per tots i molts de besos a mu mare

Leer más...

Més sobra una miqueta de canser

Un’altra versió de una miqueta de càncer
He estado leyendo algunas de las entradas del parto pensando encontrar alguna referencia a la “miqueta de cáncer” que sigue al título del bkoc. Posiblemente se me haya pasado pero, por si no hubierais comentado con anterioridad la frasecita yo os contaré la primera vez que la escuché.
Estàvem seguts a taula en es menjador de Porreras, encara no havíem fet es menjador nou, com casi sempre érem molts asseguts a taula, començàvem a dinar i na Margalida Mulina estava per dins sa cuina supos que preparant qualque cossa per servir-nos. Sense dir AVE MARIA puríssima,entrà manades desfetes i amb sa cara enrabiada, sa dona den Sebastià Pelleter, es picapedrer, germana de N’Aïna, sense dir paraula i corregent mes que caminant arribà a sa porta des menjador i de cop y volta amb veu bastant alterada diu:
-¡Has Xerrat!.
Tots quants érem dinant aixecarem es cap des plat sense saber que pesava i un poc acoquinats, no mos podíem imaginar a que venia aquella sortida de botador. Na Mulina guaità per sa porteta que dona a s’ escurador i aquella, cridant molt mes fort i amb es ulls que casi li sortien torna dir;
-¡¡Has Xerrat!!
A na Mulina cassi li va caure sa palangana de ses croquetes, que en aquell moment duia a sa taula i diu:
-¿Jo?
-Si, tu has xerrat
-¿I ara que dius? Jo no he dit res
-Has xerrat, has xerrat i has xerrat, has xerrat de sa padrina
-Pesnse-tó, jo era a ca sa meua filla, a porto Colom, i va venir na Colava a veurer-nos i me va demanar si i havia res de nou pes poble i jo li vaig dir que no, que borno, que avia sentit a dir que se vostra padrina tenia una miqueta de càncer.
No ni va haver cap des comensals que no esclafis a riure, degué esser tan vergonyosa sa situació que aquella pobre dona tan enfadada voltà en coa i sense dir a-diós sen va anar tan aviat com havia vingut. Na Mulina, que no sen podia anar, insistí diguent es vera jo no vaig dir mes que això
Estic segur que a qualsevol de ca nostra li parlen de una miqueta de càncer i encara sen recorden de sa situació esclafeixen i riuen com aquell día

Leer más...

El Rubio

Aquella famosa anècdota que no puc negar i que afirma que jo som el mitjo - mijto de sa família està justificada pel fet de ser el què fa set de tretze i, per tant, no som ni dels grans ni del petits.

Sa família Buades Feliu pot dividir el seu periple residencial en quatre etapes: Sant Alonso (descart C/ de Vilanova de qui ningú se’n recorda), Ben – Dinat, Son Drago i període de nomadisme (Portitxol, Avingudes ...)
En el meu cas, a més, he d’afegir l’època de Barcelona (C/ Valls i Taberner) que era un apèndix residencial de primer ordre.
Cada etapa té les seves característiques, depenent dels records i percepcions de cada un.
Es obvi que per en Pau l’etapa Sant Alonso no existeix i, en canvi els més grans no varen viure directament l’etapa nòmada.

Sant Alonso és, per mi, el bessó de Ciutat. Tant és així que pensava que Palma començava a sa Murada i acabava a Santa Eulària. Cort ho record com una descoberta molt més tardana (pentura domés varen ser uns minuts més tard).
Aquest hivern passat vaig passejar-me amb en Pep Lluís per aquells carrers i cada recó per on passàvem anava lligat a un personatge o a un fet memorable.

Aquí vivia en...; allà, on ara hi ha aquesta botiga, hi havia un matalasser que...; això es s’arbre, si passaves s’arbre sense permís prepara’t...

Passava més gust jo de contar-los que ell de sentir-me.

En Pau deia, en un escrit referit a Mr. Whippy que ell no sap qui era el “Rubio”.
El “Rubio” era un gelater de carro de venta ambulant. Ja era vell, o m’ho semblava.

Qualcú, pentura n’Antònia, va contar-me que en realitat de jove era conegut per “el Rojo” ja què era roig de pèl. Amb la caiguda de la república, per raons obvies, va passar a ser conegut per “el Rubio” (“E se non è vero, è ben trovato!”)
En arribar sa primavera apareixia pels carrers i tots, escales avall, partíem a comprar un “corte”.
Tenia un estrany artefacte per fer els “cortes”. Era com un motllo metàl·lic amb tres posicions (una pesseta, dues pessetes, un duro). Ho posava al punt que li demanaves, ficava una neula, omplia de gelat, tapava amb s’altra neula i pitjava perquè sortís es corte ja fet.

Diu n’Alcover que heu de “guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig”.
En Quevedo deia “Ni perro ni gato de aquella color”.
Jo vos dic, quins gelats!

Leer más...

El fraile del tiempo

Inicio una serie que quizás os guste. Se trata de describir brevemente aquellas imágenes que un día fueron cotidianas para nosotros y hoy nos parecen ya obsoletas, caducadas o irrepetibles, aunque no lo sean necesariamente. Voy a ponerle como etiqueta “iconos de antaño” (acordaos de etiquetar los temas, es la mejor manera de encontrarlos después). A pesar de la etiqueta, no pretendo hacer de esta serie una evocación de lejanos pasados o memorias infantiles, hay cosas que para mí son muy recientes (mi R-7 sin ir más lejos) que merecen una reflexión iconográfica e iconológica y en algún momento pienso hacerla. Muchas cosas que han jalonado nuestro paso por la vida y han desaparecido siguen siendo plenamente vigentes aunque pensemos que quedaron atrás para siempre.

Un ejemplo de esos iconos que decoraron nuestra infancia (o juventud o lo que sea), y por él empiezo, fue el fraile del tiempo.

Estaba colgado en la pared de la cocina de Bendinat. Era un cuadrito en el que estaba representado un fraile que con una varita anunciaba con precisión el tiempo que se avecinaba y que, según si iba a llover o no, se ponía o quitaba la capucha. No solía fallar, funcionaba la mar de bien. Paco, si el fraile anunciaba lluvias, miraba al mar y decía: 'plourà per que la mar està molt negra.'  Buen y acertado aserto porque naturalmente coincidía con que el cielo estaba también negrísimo, aunque para Paco el fraile y el color del mar contenían más ciencia y experiencia que un cielo cargado de nubes espesas y plomizas.

Alguien me dijo que el mecanismo del fraile del tiempo estaba hecho de pelos de caballo que según la humedad ambiental se encogían o estiraban y trasmitían el movimiento a la varita y a la capucha.

He encontrado en internet un documento estupendo para los que os gusta hacer cosas raras y además tenéis hijos, nietos o tratáis con niños. Está en

http://www.cienciainfinita.com/capitulos/Pelos_humedos.pdf

Leer más...

Dia cinc o dia sis?

Anys enrere, quan "el Cumpleaños" no era tan important com "es Sant" molta gent no sabia amb certesa quan feia els anys.
"Per Sant Joan", "Es dissabte de sa fira"... Eren respostes que donava sa gent a qui demanaven quin dia havia nascut.
Aquestes coses passaven fa molts d'anys, quan pels pares era més important anar a munyir que inscriure els fills al registre.
Es papà no munyia però tampoc devia pensar-hi gaire a l'hora de registrar els seus fills.
De petit sempre varem celebrar el "cumpleaños" d'en Biel dia 5 de maig. Un bon dia tot va canviar i ho passarem a dia 6. Tot un misteri.
Molts d'anys!

Leer más...

Más historia

Porreres 26-05-2007

Enhorabona, Carles, a tu y a tots es joves Feliu de Porreras, especialment a aquells que han col•laborat y confiat en aquest meravellós projecte, casi recent iniciat, del que sens dubta mai haguéssim pogut imaginar un tan espectacular començament.
Hem pogut en aquets últims anys, reunir-nos freqüentment disfrutant y gojant dels colors, aromes y sabors de aquests, que ja per a noltros eren, meravellosos vins elaborats amb els raïms produïts a ses nostres estimades y besiades terres, des de sa nostra modèstia y poca experiència enològica cassi no mos atrevíem a proclamar la meravella de quests vins, pensàvem que per a ser nostros eren majorment apreciats, per noltros, que per a ser exquisits y casi no mos atrevíem a manifestar que mos agradaven mes que cap altres. Y, se ha produït el milacre, han estat altre qualificada gent qui mos han donat sa baulada, hem confiat en la sapiència del millors enòlegs y mos han concedit el triomf, ja no tenim que convèncer a ningú de que tenim es millor vi, ¡Podem proclamar-ho!, por qualque cossa li han atorgat sa medalla d’or.

Dice Luis que;” ha nacido de la sorpresa, ha sido elaborado con la ignorancia de quien pone más cariño que conocimiento, bendecido por la historia que devuelve la justicia de un pasado glorioso de terciopelo y encaje de bolillos. Reafirma lo que, de manera incesante e insistente, veníamos pregonando entre copa y sermón. Justifica el orgullo y cariño a la reencarnación de un sueño que se olvidó en el tiempo y que volvió casi sin esperarlo”. Poético y cierto.
Conocimiento fehaciente y documentado de nuestra historia vinícola lo tenemos desde el año 1850, en esta fecha trabajaba a pleno rendimiento y se estaba ampliando el “celler” de la calle Feliu, que actualmente es nuestra enigmática cava. Tenemos documentadas las entradas de uva, vendimiadas especialmente en las viñas propias de vuestro bisabuelo y sus hermanas, constan las de Son Dagueta, tres Camí de sa serra; de aprop de enfora y de enmig, Son Godai, Sa Vinyasa, S’hort, S’era, Es passarell, Son Barbut, Son Drago, Son Lluisó..., las últimas entradas importantes se contabilizaron el año 1889, el año 1890 la filoxera asoló las viñas y ya no se elaboró ni una décima parte de lo que se hacía normalmente, del año 1891 no tenemos documentación mi abuelo cesó en su actividad y la elaboración no se reinició hasta después de resembradas algunas viñas con el pie denominado americano resistente a la filoxera ya en siglo 20 .

Por los años 1880 habitaban la casa del huerto dos tíos, Feliu Mora, tatarabuelos vuestros, tios del bisabuelo, que eran sordos, mudos les llamaban en aquel tiempo, por entonces vuestro bisabuelo andaba muy justo de dinero, todo lo había invertido en viñas, bodega y “celler” y los payeses nunca han ido muy olgados, pero tenía una demanda extraordinaria de vino para el mercado francés, tanto es así que continuó con la ampliación del “celler” excavando por debajo de la casa, hasta agotar el poco dinero que le quedaba, tuvo que pedirles ayuda a los tíos mudos del huerto, que por ser hormiguitas tenían algún peculio y pocas necesidades, estos se lo prestaron y el bisabuelo continuó con las obras. La filoxera representó la ruina, ni dinero, ni viñas, ni vino, deudas y miseria, la bisabuela María Antonia tuvo que hace frente a las deudas para evitar la quiebra y para poder replantar las viñas. Después de unos años hubo una pequeña recuperación, se replantaron viñas con pie americano y durante algunos años volvieron a elaborarse vinos, con la muerte de vuestro bisabuelo Juan Feliu Jaume cesó la actividad del “celler”, su hijo, mi padre y abuelo vuestro, era aun un niño y no estaba capacitado para hacer frente a aquel negocio que cada día se tornaba más difícil y complicado.

Tenemos constancia histórica documentada de que Marimón Feliu en el año 1330 estaba establecido en Porreres, y sin tenerlo documentado sabemos que en la época de Jaime II en Casa Feliu, situada en la denominada placeta próxima a la iglesia parroquial, se recogía uva propia y ajena con la que se elaboraba buen vino, sustento de muchos habitantes de Porreres.

Luis dice; Ahora en nuestras conversaciones de botella, alimentamos la leyenda del conocimiento innato y hasta el momento desconocido, que los espíritus pasados nos han ido legando, la protección ciega de sus sueños y la certeza de que no basta con el saber, para hacer, sino que es más importante el querer y el creer. ¿Suena bien y a verdadero, no?

Desde que tengo uso de razón he sabido que en nuestra casa de Porreres hay un duende que ha habitado desde tiempo inmemorial en la misteriosa “sala fonda”, lástima que tu y tus primos que desgraciadamente habéis perdido a vuestros progenitores no podáis comentar con ellos este tema. Ellos, precisamente de forma muy especial los tres que se han ido, sintieron y gozaron en incontables ocasiones y sufrieron en otras muchas, la experiencia de su presencia y gran influencia en nuestras vidas. En épocas más recientes se ha sumado a la presencia de nuestro duende la compañía del espíritu de Micaela y, sin duda aunque con más discreción, la de los de vuestra abuela y abuelo que han deambulado más por toda la casa que por las recónditas habitaciones de las salas en estado de abandono, aún no he podido comprobar si los de vuestros padres andan sueltos por allí, aunque pienso que es probable hayan escogido otros lugares, Son Dagueta, Son Barbut se me antojan los más adecuados para mis hermanos y tengo algunas dudas en cuanto a mi hermana porque a pesar de tener las raíces muy aferradas a su terruño, tuvo que desarrollar todas sus actividades en otros lugares.

Últimamente y a raíz de la reparación que tuvimos que hacer en el tejado y con la instalación de las claraboyas en los techos de las salas hemos hecho el sitio más habitable para nosotros, pero sin darnos cuenta alumbrándolas hemos disuelto el misterio convirtiéndolas en un lugar mucho más inhóspito para el duende, por lo que sin duda al no tener mejor opción, se ha trasladado definitivamente al “celler”, donde también desde siempre igual que nosotros, ha tenido su más seguro y reconfortante refugio. Ahora al reiniciar la antigua actividad del “celler” y con la incorporación de las nuevas barricas, trasiego de vino y la transpiración del alcohol a través de su madera, ha enloquecido de alegría, se ha encontrado tan a gusto que ha querido compensarnos de alguna manera, sin duda la mejor ha sido el trabajar enconadamente para que nuestros vinos adquieran, en su crianza en la bodega, todo aquel misterioso encanto que solo un maravilloso duende puede aportar a un vino. Este es el secreto que nadie podrá sustraernos y que nos hace insuperables en la elaboración de sueños embotellados.

No dudes de que nada puede hacerse sin y todo puede conseguirse con; Fe, Ilusión, Constancia, Dedicación y Amor y mucha imaginación, de todo ello hemos derrochado en abundancia. Con la ayuda del duende, ten la seguridad de que no habrá desfallecimiento, por lo que nunca una ilusión será tan firme y un porvenir fue tan esperanzador.
CAN FELIU está de enhorabuena.


Relato de Antonio Pons

Antes del año 1300 Guillem Mestres establecía una porción de terreno, contiguo a Manacor con el gravamen impuesto por el procurador real de construir un horno para utilidad de la mencionada villa, también unas quintanas, con un censo anual de doce dineros reales valencianos, que poseía su yerno Marimón Feliu, vecino de Porreres y heredero de aquel. Los pobladores de Manacor impugnaron la posesión, escudados por el motivo de que Nuño Sans la otorgara a treinta prohombres de la villa.

Para zanjar cuestión tan vieja el rey nombró juez a Esteve Sabors, quien el 10 de febrero de 1300 pronunció sentencia en el sentido de que la pequeña porción de tierra, cuya primera adquisición constaba documentalmente, continuase como propiedad de Marimón Feliu, con derecho a establecerla o venderla, para edificar en ella albergues. También, que las quintanas pasasen a poder de los pobladores, sin que Marimón Feliu ni su esposa Romia, hija de Guillem Mestres exigiesen compensación alguna; en cambio, estos quedaban obligados a resarcir a aquellos de la pérdida sufrida, con veinte y cinco libras de real Valencianas.

Como la cosa va de historia, con lo dicho, tendréis constancia de que la familia Feliu se había instalado en Poreras antes de que este lugar fuese oficialmente un pueblo.


Buscando para Luis un relato que tengo sobre el “dimoni boiiet”, que es el duende mencionado en la historia del vino, me he topado con el escrito que le di a Carlos con motivo de la concesión a nuestros vinos de la medalla de oro en el concurso mundial de Bruselas. Al contener datos históricos que me parecen interesantes y puesto que ya lo tengo escrito te lo mando para tu entretenimiento y el de todos los demás lectores.

Leer más...