~ El parto de los montes: febrero 2010

25 feb 2010

Soldat de Ceuta

Na Cati tenia un padrí vell que va ser soldat a Ceuta.
El vaig conèixer un dia de matances, dia en què tradicionalment a ca ses al•lotes es donava entrada als pretendents.

Han mort es porc a ca s'enamorat
Jo que som s'al•lota no m'han convidant
Si no me conviden ja sé que de fer
Mudar-me sa roba i surtir a n'es carrer

Ja era vell l'amo Andreu de Sa Canova però encara anava ben estirat i com què no era baix i tenia una veu bastant ronca va semblar-me imponent.
Tota la vida havia estat pagés i marger, moltes parets de Sa Vall eren fetes d’ell.

Sabia aquella lletra menuda dels pagesos vells. “Era puta es padrí Andreu”.
M’encanta aquesta expressió, si ho dius a un foraster queda ben esglaiat però un mallorquí ho entén de cop.
Tenia tres dites que jo trob fantàstiques:

No hi ha a tot el món nom que faci més planta que Andrés Burguera Orell. (Així,
en castellà)

No hi ha a tot el món aigo més bona que sa de sa nostra cisterni (amb i, com ho diuen a Ses Salines).
Crec que tot el món, llevat de Santanyí, està anant cap es ponent.

Aquesta darrera té sentit si penses que vagis on vagis, quan surts de Ses salines o vas cap a Santanyí a te’n vas cap a ponent.

Maldament no hagués anat mai a costura havia après a llegir i escriure. Això ara no té mèrit però l’any 1928 quan ell va fer el servei militar ...

L'any 26 havia acabat la guerra del Rif, el famós Abd-El-Krim havia estat derrotat per l'exercit espanyol al desembarc d'Alhucemas. Malgrat la victòria la presència espanyola al nord d'Africa començava a decaure.


Fer el servei militar a Àfrica l'any 28 no degué ser gens agradable; les families estaven necessitades dels jornals que els fills aportaven a l'economia familiar i els joves, que en prou feines havien anat mitja dotzena de vegades fins a Ciutat, eren obligats a pasar-hi dos anys interminables.

Idó aquest homo va deixar un petit tresor epistolari.



Ses cartes no tenen cap valor literari, sa veritat és que no diuen res gaire interessant, com a molt qualque cosa que ara trobariem xistosa; casi diries que són cartes de compromís, de resposta a les que ell rebia.

No sé si podeu – i sabreu – llegir aquesta petita imatge que he inserit. La lletra escrita amb plomí té una traça acceptable però les paraules i les frases s’adapten més a la dicció oral que a les normes ortogràfiques. Es padrí ho escrivia tal com li sonava, amb s’agreujant de fer-ho en castellà.

Na Cati els estimà molt tan a ell com a sa padrina des Cantó - de qui també vos en parlaré un altre dia.
Noltros ara vivim a lo que era ca seva i quan trec un poal d’aigo també pens que és "sa millor aigo del món".

Leer más...

Agotament extrem

A la fi, lo del esgotament extrem se va arribar a fer realitat. No vos podeu imaginar que es això de esgotament extrem. Es senzillament horrible. No se passa descansant perquè lo que cansa es la químic, es un enverinament i només desapareix quan el verí s’elimina. I Ara, poc a poc, va passant, avui ja no tenc febre i ja no me trobo semi-comatosa, com aquets dies passats. Ara, idò, venen els dies bons i en teoria la propera setmana estaré com una rosa. Ja ho veurem.

Leer más...

Problemes tecnics

Ahir, no sé si ho vareu notar, hi havia problemes per publicar temes a el parto de los montes. Vaig provar a altres blogs i per tort era igual. L’Editor de texts del blog es bloquejava. Vaig optar per canviar de editor i en vaig activar un d’antic que te menys prestacions però funcionava.

Segurament estan fent reformes al altre. Estaré pendent de veure si avui s’arregla i tot-d’una que vagi bé el reposaré.

Bon dia a tots

Leer más...

Seguros sociales de dependencia:

NO OS ESTOY LLAMANDO NI VIEJOS NI INVALIDOS, ES UNA PRUEBA

Seguros sociales de dependencia:
Puesto que todos estamos expuestos al riesgo de convertirnos en dependientes en una edad avanzada, un ciudadano racional desearía tener una cobertura aseguradora. En otras palabras, no podemos confiar en nuestra pensión o en nuestros ahorros para resolver la dependencia, porque el coste resultaría excesivo. Por tanto, mientras que todos necesitaremos de una pensión para nuestra jubilación, no todos incurriremos en gastos por atención a la dependencia. Estamos, por tanto, ante un problema de seguro y no de ahorro.

El escaso éxito del aseguramiento voluntario de la dependencia, aunque responde a causas diversas, viene principalmente motivado por el hecho de que la mayoría de personas, sobre todo las más jóvenes, tiende a percibir el riesgo de dependencia como algo muy lejano. Se trata de un producto asegurador que obliga al individuo a crear reservas desde el principio de la vida laboral.

Si en este período no hay conciencia del riesgo, el individuo no contrata la póliza. De hecho, sólo cuando se empieza a percibir la incapacidad funcional como un riesgo cercano (lo que suele ocurrir en edades más avanzadas) los individuos se plantean la posibilidad de suscribir el seguro; pero entonces la prima es demasiado elevada y el mercado asegurador únicamente alcanza a resolver una pequeña parte de toda la demanda de cuidados existente.

A todo ello se une la aún todavía escasa comercialización de este producto, situación que comporta que, hoy por hoy, no tengamos experiencia práctica para valorar los resultados e incidencia real que su contratación tiene en la financiación de la dependencia.

No es extraño, a la vista de lo anterior, que en el debate sobre la financiación de la atención a la dependencia, cobre fuerza la idea de optar por un esquema de seguro social obligatorio de dependencia similar al de asistencia sanitaria.

Leer más...

24 feb 2010

La Reina


Avui dematí ha mort la meva moixeta Reina. Ha mort molt dolçament, el manescal li ha facilitat el tràngol. Hem viscut vuit anys juntes i la mar de bé, com el seu nom indica: com una Reina Era molt vesiada, menjava peixet, carn i pernil dolç; dormia al meu llit i procurava fer-se un lloc a la manta elèctrica per dormir ben calenteta.

Segur que l’anyoraré.

Leer más...

23 feb 2010

Me integro en ratonesdemonte

per els fans del meu llibre a partir de ara el publicare a:
ratonesdemonte peró per favor per posar comantaris
feisvos socis.
el vostre net, cosí o nevot

Leer más...

22 feb 2010

Ratones de monte

He acabat el blog dels nins. Es molt semblant a l’estructura dels del grans. El podreu veure aquí:

http://ratonesdemonte.blogspot.com/

Per tal de que els vostros fills tenguin bon de fer accedir i pugueu ajudar-los a fer-se un compte, vos he enviat invitacions a tots perquè sigueu coautors. Com se fan els comptes ho vaig explicar a¨

http://elpartodelosmontes.blogspot.com/2010/02/como-ser-autor-en-elpartodelosmontes.html

Crec que seria guapo que els al•lots facin us d’aquesta eina, es molt millor per ells que els twentis i els facebook i de pas aprenen a funcionar per internet col•laborant entre ells i no fent dolls per els chats. Endemés poden espuntar-se també els seus amics.

Bé, feis qualque cosa perquè els nins també aprenguin i desfruitin de aquest mon, venga!!!!

Leer más...

21 feb 2010

Adhesión

Apreciado Xenón,

como ves esto se ha convertido en el camarote de los hermanos Marx. Es lo que tiene ser tantos y tan bien avenidos. Jaleando que viene de jaleo.

El tiempo meteorológico por aquí anda muy revuelto, los expertos dicen que estamos teniendo un invierno de los de antes. El otro día oí que en Barcelona había llovido doce lunes consecutivos, tal vez sólo eran ocho, una barbaridad.

Pues lo mismo le pasa al blog, cuando abres la puerta de casa para salir te dan ganas de cerrar de inmediato y quedarte tan tranquilo leyendo al calor de la camilla. Nos volvemos viejos, los fríos y el barullo nos aturden.

Intuyo que tú lo miras como observan los astrónomos este universo de supernovas y agujeros negros. Lo nuestro ha sido el big bang, la entropía desatada.

Alguna coda sardónica de tu parte, que nos despegue de este endemismo familiar, se agradecería.

Leer más...

Un blog per adults

A mi m’agrada el llibre de'n Pau Vila i m’agrada que el posi a elpartodelosmontes. Aposta el vaig registrar perquè pogués escriure.

Però encara que m’assembla be que se posin algunes contribucions i produccions dels nins, el partodelosmontes es un blog d'adults i per adults i està pensat perquè els continguts siguin per adults i no m’agrada gens que el partodelosmontes se converteixi en un blog per els nins.

Jo ja li vaig dir això en el Pau Vila: te deixo participar si vas molt alerta, perquè el partodelosmontes es un lloc de adults, no de nins. Ell va estar d’acord, així que ell ni tots els altres nins han de complir la seva part del tracte.

No m’importaria fer un blog per els nebots que encara no son grans, seria molt semblant a elpartodelosmontes i ells ho passarien la mar de bé i noltros, els grans, tendriem un lloc per noltros, que es el que volem.

Leer más...

20 feb 2010

EL CARRER DE GIL IMÓN

Hi ha a Madrid un carrer que se nom Travesia de Gil Imón entre el Passeig Imperial y La Ronda de Segovia. A mi, si visques a Madrid, m’agradaria viure en aquest carrer.



Que te d’especial el carrer Gil Imón? A demés de tenir un nom ben sonor, es un carrer amb història i solera. Hi ha pocs carrers arran del mon que siguin tan populars. Aquesta popularitat ve donada per que el señor Gil Imón dona origen a la paraula "GILIPOLLAS".

Potser degut al nostre caràcter llatí, som els espanyols un poble donat a la verborrea, al histrionisme i a l'afectació exagerada en la nostra manera de comunicar-nos amb els altres. Gesticulem, exagerem, definim amb paràboles, metàfores i bromes enginyoses a qui ens envolten. Tenim també una tendència a l'ús de neologismes, que s'acaben incorporant al vast univers del nostre llenguatge.

És moneda de canvi habitual utilitzar tota mena d'epítets i termes pejoratius per descriure un conegut o un individu a qui es pren com a referent.

Potser un d'aquests qualificatius més populars i estesos és "gilipollas".

L'origen de la paraula "gilipollas" prové del excels fiscal de l'època de Felip III, Gil Imón.

Detall i plano del antic pòrtic de Gil Imón, antigament ubicat en aquest carrer.
http://www.historiademadrid.com/calle-de-gil-imon-o-el-castizo-origen-del-termino-gilipollas/

 
Hi havia en l'època del duc d'Osuna, allà pel segle XVI, un notable personatge de categoria anomenat Don Gil Imón, un destacat fiscal del Consell d'Hisenda de l'època de Felip III. Altres fonts consultades semblen indicar que aquest representant governamental era en realitat un insigne batlle.

D. Gil Imón agradava de fer-se amb gent de les més altes esferes, anava a reunions de boato i pompa on es debatia sobre assumptes d'estat de gran transcendència.

Assistia a aquests actes socials sempre en companyia de les seves dues filles, una versió grotesca i antagonista de la bellesa femenina. A les noies o jovenetes en aquell temps se'ls anomenava "pollas".

Com dic, físicament no eren eixerides, i pel que sembla, a aquesta mancança física es sumava una minva intel•lectual destacable. Per consens general la primera impressió era que les al•lotes o "pollas" eren notablement lentes d'enteniment, botxes.

Els esdeveniments socials en què s’involucrava el senyor Gil Imón eren reiteratius i freqüents. La seva presència en cerimònies, festes i compromisos no sorprenia ningú, i molt menys que anés sempre en companyia dels seus filles. Quan aquest fiscal es trobava reunit, les seves filles suportaven les dures hores de tedi sospirant perquè algun "pollo" o al•lot se'ls aproximes per omplir-les de consols i floretes. Tanmateix, els seus pretendents semblaven poc inclinats a la luxúria o el romanticisme en comprovar que, a part de lletges , les "pollas" eren a més força beneites.

Així, d'aquesta manera, quan apareixia D. Gil Imón en companyia de les seves filles, s'anunciava: ”!Ahí llegan Don Gil y sus pollas!”

Ràpidament l'associació d'idees va ser inevitable i els personatges de l'època més proclius a la invenció de mofes, sornes i enginys van començar a fusionar en un mateix terme o concepte l’estupidesa amb les "pollas" o filles del fiscal. Així, "Gil i pollas" passaria a ser cita o comentari explícit que al•ludia a la ineptitud mental. Quan un volia assenyalar que algú era o semblava alelat o curt de gambals al•ludia a les "pollas"del fiscal Gil Imón.

Altres versions, conten tot el contrari en el que a les al•lotes es refereix, és a dir, que les filles en qüestió eren molt atractives, i que el seu pare, don Gil, les exhibia per totes les celebracions a les quals anava convidat, comportament que el poble de Madrid va catalogar de ximple i va donar lloc a la mateixa paraula.

http://dicci-eponimos.blogspot.com/2010/02/gil-imon-de-mota-baltasar.html

Leer más...

mi libro (capitulo 2)

eh, no estabeu tan impacinents per llegir el capitol 2 del meu llibre.

Capitulo 2: viernes 13

Ese viernes todos los chicos estaban tan impacientes por quedar, que a las 16:00 ya estaban todos en casa de Pau. Salieron ha pasear por el borne ya que por allí estaban las mejores tiendas de ropa, luego fueron ha tomar un helado...
Pau dijo: he me han dicho que han cambiado de sitio can Miquel de sitio.
Fueron ha can Miquel pero aún no estaba abierto...
Ana dijo: he chicos Luisa y yo nos tenemos que ir.
Ah, ladrón, me roban, me roban; un hombre enmascarado me roba...
Pau dijo: ¡eh roban a una mujer!
Luisa dijo: ¡tengo una idea, i si hacemos una sociedad para descubrir todos estos misterios!
Luís dijo: vale
Ana y Pau dijeron: por mi vale.
Ana dijo: bueno... ya tenemos misterio.

Dos días después...
Rin, Rin, Rin.
Pau dijo: Luís soy yo pau, solo te llamaba para decirte que me voy de viaje a América del norte exactamente ha E.E.U.U ha la ciudad de California para un viaje de estudios.
Luís dijo: ¡que te lo pases bien, y no te olvides de traerme un regalo!
Pau dijo: alo mejor encuentro algo que hacer... aparte de aprender ingles
Luís dijo: ja, ja, ja.
Pau dijo: bueno... ¿llamas tú a Ana y a Luisa o las llamo yo? Bueno he de colgar, mi madre necesita el teléfono. Adiós
Luís dijo: espera... las llamas tú.
Pau dijo: vale, vale. (pauuuuuu)(ya voy mama).
10 minutos después:
Pau dijo: Ana soy Pau te llamaba para decirte que me voy ha E.E.U.U a California
Ana dijo: OH... que pena. Un tiempo sin ti será un tiempo de resolver este misterio sin ti.
Pau dijo: llama a Luisa y dile que me voy ha los estados unidos.
Piiiiiiiiiiiiiii.

esper que vos allí agradat, de qui cara la semana que ve pasaré el 3 capitol

Leer más...

Nomenclàtor

Per qui ho va voler entendre ahir vaig trobar-me n’Antonia, sa mamà i sa tia Lluisa de xèxara davant C&A.

Quan les vaig deixar, pujant per Jaume III, va passar-me pes cap lo curiós que són els noms que donam als carrers, i de passada a altres llocs.

Record la molt celebrada anècdota de què al poble Alacantí de Mutxamel varen traduir-lo per Muchamiel.
A Mallorca Lloret de sempre ha estat Llorito (estic per dir que és més correcte i tot)
Gran imaginació tenia qui va triar “”Palma-nyola”, si un dia el tio Lluis decideix urbanitzar Son Moranegrí pot posar-li el comercial nom de “Porruiri”.

Resulta que amb el creixement de pobles i ciutats posar nom a la ingent quantitat de nous carreres i places esdevé feina complicada. Si a més afegim el carrers als què baraten els noms perquè els antics no són políticament correctes i la poca inventiva dels responsables de batiar-los – pentura en Biel podria fer una indagació municipal per comptes d’aclarir qui decideix els noms dels carrers nounats – mos trobant amb casos curiosos i estrafolaris.

Posats a fer-ho fàcil posarem nom de peixos i vents (Sa Ràpita), d’ocells (Puig de Ros) o de flors (Palmanyola).
Es temps de sa Republica Jafudà Cresques va està a un pèl de caure a s’ignomínia al ser confós amb sa “querida” del rei En Jaume.

Els que ja tenim certa edat recordam tot es rebombori que va implicar, amb l’arribada de la democràcia, l’eliminació dels noms amb connotacions franquistes. La gent va acceptar sense massa espant que “Av. Generalísimo Franco” tornàs a ser “Es Born”, o que “General Mola” (si pero mola más capitán General”) canviàs a “Carrer Unió”. Sa plaça de “Pio XII” es convertí en “Joan Carles I”, més senzill fora haver-li posat directament “Ses Tortugues”.

Altres casos més controvertits. Els habitants del carrer “de la División Azul” varen montar un bon pollastre perquè no volien passar a ser veïns de “Guillem Colom” a qui no coneixien; el carrer “Colón” tornava a ser carrer “Colom”, el que no quedava clar era a qui li dedicaven el carrer si a Cristòfol Colom (catalanitzant el nom) o a Joanot Colom, cap del agermanats; el “General Riera” fou reputat de filo-feixista quan en realitat va ser un metge militar mort l’any 1926.

A Ses Salines, com no tenim conciutadans de pes, varen optar per posar noms de figures mundials capdavanteres; per tant tenim el carrer Rabindranath Tagore, col•loquialment carrer d’en Tugores.

Sa família també té carrers. El més conegut és el carrer de “Joan Feliu”; el més recent, el carrer de “Margarita Retuerto – Jurista “ i el més desconegut el carrer “Rafael Ramis i Togores – Periodista”, don Rafel també té carrer a Torremolinos!

Jo he passat dues nits a "Karl Marx allee" cantonada "Ho - Chi - Minh strasse".
I tu, on voldries viure?

Leer más...

19 feb 2010

MI LIBRO

Estoy escribiendo un libro pero solo llevo un capitulo que os pondre ha continuación. ¡Espero que os guste!

EL LIBRO DE LAS AVENTURAS

Capítulo 1: el comienzo de todo

Había una vez una chica llamada Luisa. Luisa tenía 10 años, unos ojos verdes, el pelo rubio y solía llevar un lacito de color amarillo, era una chica muy observadora, buena, amigable, además lo compartía todo.

Un buen día se fue en autobús a casa de su mejor amiga que se llamaba Ana. Ella no era como Luisa, Ana tenía 11 años, sus ojos eran marrones, tenía pelo moreno, ella si llevaba pendientes y un collar de perlas, estudiaba mucho, le gustaba hacer deberes, en algunos misterios podría ser útil pero no le va bien el ingles.

Ese mismo día salieron a pasear y conocieron ha un chico llamado Luís aunque le llamaban “el rey” se hicieron muy amigos hasta el punto en que se convirtió en el mejor amigo de las dos, Luís tenía 11 años estaba apunto de hacer los 12, era un perezoso y le encantaban los videojuegos, aunque era muy atleta a veces no quería correr. Era muy alto ¡debía medir 1,70!

Dos días después salieron ha pasear y se en encontraron con el mejor amigo de Luís, Pau; Pau tenía 10 años, ojos azules, pelo rubio, llevaba gafas y solía llevar el pelo corto, era muy estudioso y como a Luís le encantaban los videojuegos, le encantaban las mates y las lenguas: castellana e inglesa.

Pau dijo: e quedamos el viernes a las 17:30 en mí casa espero que os dejen vuestros padres.
Ana dijo: bueno... a mí seguro que me dejan.
Luís dijo: bueno hasta el viernes me tengo que ir.
Pau dijo: mi casa esta en la plaza del olivar número 12 5b.

Leer más...

Nou tractament

Dimarts passat me varen canviar el tractament de la quimioteràpia.


El de ara es molt mes fort i només me posen un principi actiu a la setmana i els altres tres un cop cada 21 deies. En total ha de durar 12 setmanes, con l’anterior. En principi es molt mes agressiu i dona efectes secundaries molt mes durs. Se suposa que els tres primers dies son de nàusees i vòmits, després en venen tres o quatre mes de esgotament extrem. A la segona setmana me vaig recuperant i a la tercera estic perfectament.

Idò bé, pel moment de lo dit res.

No he tingut ni una nàusea, estic bastant cansada, això sí, però no arriba a esgotament extrem ni si fa a prop, es un cansament del que se descansa tan aviat arribes a casa i te seus a reposar. A més, per ara dormo mes bé amb aquest tractament que amb l’anterior.

L’horitzó està “despejado”.

Leer más...

17 feb 2010

Dimecres de Cendra

Fins que no he llegit l'entrada de'n Pep no he recordat que avui és dejuni i abstinència i per tant he de reconèixer que he pecat. Per a que ho sapigueu, estan obligats a fer dejuni totes les persones entre 21 i 60 anys i abstinència tots els majors de 7, sempre i quan hi hagi ús de raó.


Qui no recorda aquells dimecres de cendra quan el Pare Rossell o el Pare Jofre te posaven la cendre i te deien "polvo eres y en polvo te convertirás"? Clar, que si ja ets pols, no te pots convertir en pols.

Anant al tema de si se conté carn o peix, segons un blog que se diu "Radio Cristiandad" el pollastre se conté carn, i per tant tal dia com avui no en podem menjar. Aquest blog diu que ni pollastre ni brou de pollastre, però no xerra dels ous. És en dies com avui que un nota més la falta de'n Paco Nostro!!


Leer más...

16 feb 2010

Se conté carn (o no?)




Demà comença sa corema amb ses obligacions inherents a aquesta part del calendari litúrgic.
En principi el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant heu de fer dejuni i abstinència, mentres que els altres divendres basta abstenir-se de menjar carn.


Tots sabeu que es caragols no se contenen carn ( o si?) i que podeu menjar panades de xixeros (o no?).

A mi encara ara se’m plantegen dubtes. Fa vint anys hauria recorregut al meu guia espiritual. Tot començaria més o manco així:

Paco ... se conté carn? (Aquesta frase encapçala sempre sa pregunta)

Es saïm?
Si!
I ses oueres?
No...
Ses oueres les treuen de ses
gallines i es saïm des porc, ve a ser lo mateix
Pensa...
Es peus de porc?
Clar que si!
Idò tampoc te deus poder menjar ses
ungles?
Quin doiut...

Sa mel?
No.
Na Totó menja formigues amb mel, sa mel pentura no però ses
formigues se contenen carn
Bruts

Avui es divendres, perquè dónes ossos a sa cussa?
Señorito, es cans
poden menjar carn
No Paco, sa cussa està batiada.
Boixades!
La varem dur a beneir es dia de Sant Antoni


Paco, si amagues sa sobrassada puc menjar confitura de cabell d'àngel?
Ves!
Vols dir que els Àngels se contenen peixot?. I els pets de monja què?


(De passada podeu afegir-ne els que considereu dubtosos).

Leer más...

Cómo ser autor en "elpartodelosmontes"

Para que podáis escribir en el blog como autores necesito daros de alta como autores. No necesitáis ser autores para poner comentarios, solo para poner temas nuevos.


Para daros de alta como autores tenéis que abrir una cuenta en google. Es facilísimo, os explico cómo hacerlo:

Vais a https://www.google.com/accounts/NewAccount

En esta página seguís las instrucciones, y creáis una cuenta nueva. La cuenta que elijáis será vuestro usuario; ponéis la contraseña que queráis, marcáis las casillas que queráis, si no queréis marcar ninguna, no lo hagáis.

Mi cuenta de correo en google es antonia399@gmail.com. Antonia399 es mi usuario en google y me sirve para hacer uso de todas las opciones que google ofrece, que son muchas y buenísimas, además de cómo dirección de correo.

Y luego:

Primer paso --->  abrir una cuenta en google

Segundo paso---> me mandáis un e-mail a antonia399@gmail.com con vuestra nueva cuenta de correo

Tercer paso---> os doy de alta como autores

Cuarto paso---> al entrar en la página, arriba a la derecha sale una opción que es acceder. Pincháis ahí y ponéis el usuario (parte de la cuenta gmail que va antes de la arroba) y vuestra contraseña. Ya podéis proponer y escribir temas además de poner comentarios.

Supongo que os irá bien, pero si no funciona llmádme y lo hacemos juntos.

¡ánimo, valienes!

Leer más...

15 feb 2010

¡Por mis cojones y por la legión!

Monta un enano en el tren en Madrid, y al rato se escucha por megafonía:

"Atención Sres. viajeros, por problemas técnicos este tren no podrá realizar parada en Córdoba", a lo cual el enano se pone a llorar.

Entonces el viajero que va enfrente (legionario bragao), le pregunta que por qué llora.
- Pues es que me voy al entierro de mi padre en Córdoba, y el tren ha dicho que no va a parar.
- Tú tranquilo, Por mis cojones y por la Legión, que tú te quedas en Córdoba; no te preocupes, cuando estemos a la altura del andén de la estación de Córdoba te agarro por la cabeza, te saco por la ventanilla, empiezas a correr en el aire, y luego te suelto y así al ir corriendo no te caes al suelo, que así nos tiramos de los coches en marcha en la Legión.
- ¡Ah! Vale, de acuerdo, así lo haremos, dice el enano.
Y al llegar a Córdoba hacen lo acordado.

Pero 40 minutos más tarde el legionario va a la cafetería del tren y allí ve al enano llorando.
- ¡Mecagüen la leche, pero qué haces aquí, si yo te dejé en Córdoba!.
- Ya, dice el enano, pero 3 vagones más atrás viajaba un compañero tuyo, que al verme correr por el andén, sacó su brazo por la ventanilla, y dijo:

-¡¡¡Por mis cojones y por la Legión, que este tren, tú no lo pierdes!!!

Leer más...

ESTOY DADA DE ALTA

Hola,
Estoy dada de alta ?
Me haCE MUCHA ILUSIÓN DE MOMENTO SÓLO HAGO PRUEBAS

Leer más...

14 feb 2010

Viduas i Homes

Era estiu de 1990, érem a Palmanyola i se va rompre sa tanqueta des pou negre, fent que sa brutor sortís a defora, es picapedrer que coneixia Mumare li va dir que no sabia quant podria venir, i com ella trobava que això era urgent va demanar a n’és mecànic de cotxos de Bunyola (amic de Mom pare) que n’hi envia’s un aviat. Es picapedrer que Mumare coneixia va venir a la fi aquell mateix horabaixa, i quant estava fent feina va arriba es de Bunyola, Mumare va sortir defora per donar-li explicacions:
Mumare: per favor no s’enfadi que jo fa sis mesos que som viuda i de tant amb tant necessit un home…
Es picapedrer no va voler escolta més, va posar en marxa es cotxo i va partir, deixant a Mumare amb sa boca oberta.
No l’hem tornat a veure.
Na Marta i jo varem esser testimonis, i encara riem de sa cara de aquell home i de sa presa que li va entrar

PD: Gloria, lo de ses taronges de Sóller es rigorosament cert, edemes des meus germans hi havia n´Antonia Moragues i na Marieta Feliu(pot esser que també en Guiem) que som testimonis.

.

Leer más...

Mariol.lo

Segons l’Alcover-Moll, el mariol•lo era antigament una peça feta de llana fosca que es duia damunt la camisa en lloc del gec (jaqueta). El prof. Joan Coromines aventura un origen ben curiós, mossàrab, a partir de la parella de sinònims ‘samariolo’ + ‘camesiolo’ i, que donaren “mariol•lo” i “camiol•lo”. Actualment en la pagesia de Mallorca es utilitzada per anomenar una peça de roba interior, sense mànigues.

No puc sortir d’aquest rotllo
No puc ser més caparrut!!!
L’estiu guaita i jo m’emput
Perquè vull nar en mariol.lo

Els calçons blancs (Els “calçons blancs” a Mallorca, “calçons de davall” a Menorca i calçotets a altres indrets) eren un calçons fets de drap, cotó o fil que s’enduien davall dels "calçons amb bufes", amb la mateixa forma, els extrems dels quals podien sobresortir per davall dels calçons de damunt.

Coramines presenta la forma calçons com un darivat de la paraula calça, la seva etimologia prové de la forma del llati vulgar “calcea” derivada del llati clàssic “calceus” (sebates).  Es duien a la pagesia  especialment a l’hivern.
Avui en dia son vulgarment anomenats amb el castellanisme calçoncillos o calçonsillos.
Dites dels calçons blancs:
“Mal t’enganxessis es pardal amb es caixó des calçons blancs.”
“Me cag en ses vetes des calçons blancs des foraviler que va fer es clot on se va plantar sa figuera on se va penjar en Judes es Dijous Sant!!”

Sant Antoni i el Dimoni
Anaren a caçar crancs
Sant Antoni en camiseta
El dimoni en calçons blancs.

Leer más...

13 feb 2010

Neu a Ses Salines


Sa neu sempre va semblar-me màgica. Crec que era com aquell regal que sempre esperaves i mai et feien.

De gran i tot, si un dia feia neu, podies perdre els papers i fer tota casta de ninades.

Record, per exemple, que l'any que feia el servei militar va fer neu a Barcelona i al pati del corter amb una ma aguantavem el Cetme i amb s'altra mos tiravem bolles per sa cara. Els soldats que hi estaven més acostumats a sa neu mos miraven amb ulls a quadres.

Dijous a vespre tornavem cap a ca nostra i devers Llucmajor feia flovies. En Pep Lluis, molt catòlic, va posar-se a resar un Parenostro.

- Per què putes reses?
- Perquè demà hi hagui neu.
Vos jur que això és rigurosament cert. Va fer-me gracia però vaig pensar que jo amb 11 anys hauria fet lo mateix.L'endemà, en aixecar-mos varem trobar Ses Salines nevada.

Sa nevada va ser molt lleu, just va enfarinar ses teulades i un poc per fora-vila.
Quan vaig despertar en Pep Lluis i ho va sebre, d'un bot va sortir des llit i en un no-res ja s'havia vestit. Ja mos tens càmara al coll a fer fotos, a les vuit ja corriem per ses tanques més properes a ca nostra foto va foto ve.

Tot d'una vaig pensar en una foto que tenia a part o banda i que avui he cercat.
Vaig trobar-me com es papà - però sense tanta corda - .

De una foto a s'altra deu haver-hi 28 ò 30 anys.
Crec que no vaig fer d'altra excursió amb mon pare.

Leer más...

Mariol·lo

Cercant a internet, a diversos cercadors, la paraula mariol·lo ,només he trobat una entrada a on es xerras d'aquesta peça de roba tan mallorquina, i és al diccionari català, on simplement hi diu "semarreta". No content amb això al diccionarí català - valencià - balear, a on ens diu:
1.- peça de vestit a manera de camiseta , feta de llana negra o fosca, que es duia damunt la camisa en lloc del jac.
2.- actualment, camiseta (en la pagesia de Mallorca)

Jo com a bon mallorquí, encara que poc pagès, en tenc dos, evidentment de cotó fent "canalé", que si bé he de reconèixer que són pràctics, pos en dubte que siguin estèctics.

Leer más...

Sa bossa i es moix

Entra en Climent a una botiga d’aquestes que tenen de tot i li diu a sa madona.
- Maria amb sa fretada que fa m’hauries de vendre una bossa d’aigo calenta perqué fa dos dies que no puc dormir.
- Fa tres minuts que he venut sa darrera! , no en tendré fins dilluns.
- No fotis Marieta, i ara què faig?
- Dut-en es meu moix, tan peludet com és, el te poses en els peus i dormiràs com un àngel. Dilluns el me tornes i te’n dus sa bossa.
L’endemà torna a sa botiga amb sa cara feta un nyerro, ple de rapinyades per tot.
- Climent, i què tens?
- Te torn es puta moix, me cag en sa llet que va mamar!
- Com pot ser amb lo ximple que és?
- Vetú amb el món sereno, s’embut encara li vaig poder ficar però quan vaig bocar-hi s’aigo ...

Leer más...

Bracae

Ayer, hablando con Antonia, surgió la pregunta de cuándo la ropa interior pasó a ser una prenda habitual en la vestimenta de las personas.

La ropa interior ha cambiado mucho en los últimos 3.000 años, pasando por variadas formas y materias primas como cuero, madera, huesos de ballena, o incluso hierro.

La primera referencia a la ropa interior en la antigüedad la encontramos en la Biblia: Adán y Eva cubrían sus genitales con hojas de parra, por lo tanto podemos decir que ellos son los inventores de la misma.

Para los que no crean que las hojas de parra se puedan considerar ropa interior, decirles que casi todos los antropólogos consideran al taparrabo como una de las primeras prendas de ropa interior. Otra forma alternativa era más similar a una falda. Consistía en un trapo enrollado varias veces alrededor de las caderas y después sujeto con cinturón. En la mayoría de las civilizaciones antiguas ésta era la única ropa interior y no era reconocida como una prenda corriente de la indumentaria. Se han encontrado restos de "taparrabos" con más de 7000 años de antigüedad.
Los egipcios ya usaban ropa interior bajo sus vestidos. La prenda más antigua que se conoce son los “Shenu”, pieza similar a una enagua con bordados de oro que pertenecían a las mujeres del antiguo Egipto.

Los griegos y romanos utilizaban una prenda equivalente a lo que conocemos como bragas. Más tarde los romanos pusieron nombre a la ropa interior: bracca o bracae. Es probable que el vocablo proceda de los celtas que a su vez lo tomaron de los germanos. Los celtas que habitaban la Galia llevaban una vestimenta especial a la que llamaban bracca. Eran unas largas bragas o pantalones ajustados al cuerpo, confeccionadas en piel de animal. Esta prenda era de uso exclusivamente masculino. Todavía en la actualidad se conservan rasgos de la masculinidad de la palabra braga en la frase “es un hombre bien bragado”, para significar que es valiente o en el sustantivo bragueta.

A partir de la Edad Media la lencería empezó a fabricarse con materiales más suaves, como el algodón o el lino. El taparrabos fue reemplazado por una prenda suelta parecida a los pantalones que se ataban a la cintura y a las piernas.

El modelo corriente del siglo XIX, tanto para hombres, mujeres y niños, eran unos trajes de este algodón tejido, que cubrían desde las muñecas hasta los tobillos. Esta “segunda piel” incluía en la parte trasera una faldilla que se desabrochaba, para facilitar la visita al aseo.

Los historiadores de la moda registran un cambio importante en la ropa interior alrededor del año 1830. La ropa interior adquirió mayor consistencia y longitud, y pasó a formar parte rutinaria del atuendo. Por primera vez en la historia, no llevar ropa interior implicó suciedad, descuido, grosera indiferencia a los buenos modales, e incluso moral licenciosa. Se cree que esta transformación fue el resultado de la confluencia de tres factores: el auge del pudor victoriano y sus correspondientes dictados en cuanto a la modestia en el atuendo; la aparición de telas más finas y ligeras, que por sí mismas invitaban a la confección de la ropa interior; y los conocimientos médicos acerca de los gérmenes que, combinados con el enfriamiento del cuerpo, producían enfermedades. Los médicos recomendaban evitar los “enfriamientos” y entre el público se difundió un temor casi patológico a exponer cualquier parte del cuerpo, excepto el rostro, a un aire que se juzgaba cargado de gérmenes.

La última moda en ropa interior son las bragas Under-Ease que ofrecen protección contra los gases humanos malolientes. En la parte posterior de la ropa interior, cerca del fondo, se ha cortado un agujero triangular que permite la salida del flato. Gracias a este diseño exclusivo, todos los gases (pedos) salen por el bolsillo. El bolsillo contiene un filtro de carbono anti-pedos que absorbe las emisiones de CH4 o metano, un subproducto intestinal poco apreciado en la cultura occidental. Ignoramos la razón. La reacción que el filtro cataliza es H4C + CO2 ---> 2H2O+ 2C.
El resultado es que se absorbe el metano y se obtiene agua y dos átomos de carbono por cada molécula intestinal de metano. El H2O crea un pequeño problema porque los pedos no huelen pero pareces meado. La producción de Carbono, 2 átomos por molécula de flatulencia, es muy interesante. Nuevas investigaciones tratan de conseguir que el Carbono formado tras la emisión intestinal se presente en una de sus formas amorfas, a saber, grafito, diamantes, fulerenos y nanotubos.

« ¿Qué tengo aquí? Es una verruga muy rara. ¡Pero si he usado condón! Ya, pero el preservativo no cubre todo el miembro». Tras escuchar esta frase en una película, Damián, un vecino de Vistalegre (Cartagena), inventó unos calzoncillos antiladillas. Calzoncillo antiladillas 214 «Es un boxer que tiene un agujero para que salga el pene cuando está erecto. En el agujero va unido un condón de los de toda la vida. Los calzoncillos antiladillas son de usar y tirar. La idea de Damián es que el calzoncillo antiladillas se venda en farmacias y supermercados, y que no cueste mucho más que un preservativo: unos 6 euros.

20mimutos.es
under-tec.com

Leer más...

Modificacions formals

Estic introduint algunes modificacions formals al format del blog que esper que vos agradin i facin la pàgina més funcional. De moment he llevat de la llista de temes que surt a la columna de la dreta les etiquetes dels temes que només tenien una entrada. Les etiquetes segueixen existint, aixi que quan poseu temes nous bastarà que al caixetí que dit ‘etiquetas’ cliqueu al enllaç de ‘mostrar todas’ i seleccioneu les que volgueu o n’efegigueu de noves. A la llista del blog només sortiran si al menys hi ha dos posts amb la mateixa etiqueta.

També he afegit mes quantitat de comentaris a la llista, perque cada vegada escrivim mes i penso que al menys s’han de veure els comentaris de un parell de dies.

Si teniu sugerencies, feis-les . No es que per mi sigui molt senzill fer modificacions però poc a poc ho aniré intentant i hem de aconseguir que la pàgina sigui molt còmoda i funcional.

Leer más...

12 feb 2010

Febrero en las Muy Ricas Horas del Duque de Berry

Febrero en las Muy Ricas Horas del Duque de Berry
(Clicar sobre la imagen para verla en una definición óptima)

Los hermanos  Limbourg eligieron una escena de crudo invierno  para representar este mes, el más frío del año, desarrollando el tema con una veracidad y realismo extraordinarios en los detalles.


Sin embargo, a pesar de esta minuciosa prodigalidad realista, el conjunto dibuja una escena serena, pacífica y muy idealizada de una época en la que las formas de vida de los campesinos eran muy rigurosas y en la que el pillaje y los saqueos en un mundo en constante crisis y guerras civiles, era más frecuentes de lo que la imagen del calendario deja entrever.

En el fondo de la imagen se ha pintado una atmósfera densa en la que un cielo pálido cubre una tierra pálida y nevada.  La crudeza del tono y la gradación de color establecida entre el cielo y las colinas nevadas, ponen de manifiesto la habilidad técnica de los artistas acentuando el relieve, los distintos planos y los detalles y dando a lugar a  una original perspectiva atmosférica muy poco frecuente  en la época en que se pintó esta lámina.

En la distancia una aldea duerme entre dos colinas bajo la nieve que se acumula en los tejados de las casas de piedra que rodean la iglesia de alto campanario: sin duda se trata de un pueblo próspero probablemente ubicado en los dominios del Duque de Berry, lo que pone de manifiesto la intención del mecenas por acentuar la imagen de buen gobierno sobre sus tierras y sus gentes. Un arriero  se dirige con paso cansino hacia el pueblo llevando el burro cargado con las mercancías que tiene intención de vender en el mercado.

 En el primer plano está representada con todo lujo de detalles y meticuloso cuidado, una granja de campesinos mucho más acomodados de lo habitual en la época en los campos de Francia:

El silo, el palomar, las colmenas, el carro, los barriles, el aprisco bien lleno de ovejas y cabras, la casa y la misma perfección del recinto empalizado. Todo ello demuestra que la familia dispone de reservas alimenticias de muy buena calidad y una abundante reserva de proteínas para pasar el invierno.
 Poco es el trabajo que se puede realizar en un mes tan frío; cerca de la granja un hombre joven tala los árboles y acumula haces de leña que necesitará quemar en la chimenea del hogar. Otro hombre, cubierto hasta la cabeza con su capa de lana basta y sin teñir, regresa a casa soplándose las manos, con paso vivo y aspecto de tener prisa por llegar y acomodarse ente el fuego.

Los aldeanos medievales desarrollaban pocas actividades en el interior de sus casas, apenas las usaban como dormitorio y cocina y en ellas, por poco que pudieran permitírselo, ardía un buen fuego en invierno.

 En el hogar de nuestros campesinos de febrero luce una gran fogata y dos habitantes inmodestos, hombre y mujer ¿quizás los abuelos?, calientan ante él sus mal llamadas vergüenzas- mal llamadas digo, pues es claro que no están precisamente avergonzados de mostrarlas-. Se trata de una de esas imágenes pícaras tan encantadoras y frecuentes en la pintura y en los relieves tardo-medievales.



 Mientras tanto la dueña de la casa, elegante con su luminoso vestido azul,  se calienta también, pero con más decoro. En el fondo de la habitación están las camas muy bien ordenadas y en las paredes de madera, colgados en barras, las ropas crudas o coloreadas que sin duda la misma familia carda, teje y tiñe. También se vislumbran en la chimenea algunos alimentos colgados entre virutas de humo y en primerísimo plano un gato –el más eficaz cazarratones del reino que nunca faltaba en las casas de los campesinos- juega y se calienta junto al fuego.

Todo en esta imagen invernal está lleno de detalles cotidianos que si se observan con atención aportan mucha información tanto sobre la vida invernal del campesinado francés acomodado como de la habilidad,  maestría  y perfección del arte de sus autores.
 _____________________________
Como siempre, me alegraré si os ha gustado. Podéis ver más imágenes en
http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Très_Riches_Heures_du_Duc_de_Berry

Leer más...

11 feb 2010

Yo con Mr and Mrs Whippy


Yo con Mr and Mrs Whippy.

Leer más...

Carnaval




Avui és dijous llarder. Desfresses i ensaïmades de tellades (amb molt de carabassat)


Noltros mos desfressam de hippy. L'any passat de Pastor.


Bon carnaval i millor quaresma!


Nou tema que vos vull convidar a encetar.


QUÈ SE CONTÉ CARN I QUÈ NO?

Leer más...

Urgent (segona entrega)

Al•lots, el domini flechaverde.com està registrar des de juny del any 2007. Podem pensar altre nom o registrar altres opcions semblants:


flechaverde.net

laflechaverde.com

m’agrada mes la segona opció perquè els dominis .net son molt minoritaris i si qualque dia arribem a fer una web prou bona, hem de aconseguir un nom que sigui bo de trobar dins google.

Espero respostes ràpides.

Leer más...

El Libro de Horas del Duque de Berry

Tengo insomnio mañanero y mientras dure me propongo realizar una reseña breve mensual sobre el calendario de la más suntuosa obra bibliográfica tardo-medieval.

Se trata de un encargo realizado por el acaudalado bibliófilo francés Jean de Berry (1340- 1416),   hermano del rey Carlos V de Francia,  a los hermanos Limbourg, que eran tres y se llamaban Paul, Herman y Jean, los cuales, entre 1413 y 1416 realizaron un trabajo de excepcional calidad y belleza en  el libro de horas más fastuoso de todos los tiempos. La obra, con sus 130 miniaturas realzadas con oro y plata y más de 3000 letras iniciales doradas, es conocida como las Muy Ricas Horas del duque Jean de Berry. Tanto sus autores como el mismo duque de Berry que la encargó, murieron en 1416 probablemente a causa de de la peste, por lo que la obra quedó inconclusa.

***


Fue el francés Jean Colombe, otro excelente maestro de la miniatura, quien tomó y finalizó la obra en 1485 por encargo del duque Carlos I de Saboya, que por tal encargo quedó retratado, juntamente con su mujer, en el folio 75r, en la miniatura de Cristo doliente.

***

La parte más fascinante del libro es la que corresponde a los folios del calendario. La mayoría de ellos fueron realizados en su totalidad por los hermanos Limbourg, sin embargo algunos autores sostienen también la participación, hacia 1440, de Barthélemy Van Eyck, concretamente en las miniaturas del calendario de octubre y diciembre y quizás también en algunos detalles de las de marzo, junio y septiembre. En ellas hombre y paisaje aparecen compartiendo escenarios de una belleza sugerente y encantadora con una riqueza compositiva, minuciosidad de detalles y magnificencia cromática excepcional.

En estas páginas se nos muestra una imagen muy idealizada, casi un mundo encantado, de los divertimentos de las clases aristocráticas, sus poderosos castillos, las ciudades góticas amuralladas de suntuosos palacios y nobles preciosamente vestidos viviendo el lujo propio de aristocracia francesa en contraste con los trabajos de los campesinos, su vida sencilla y bucólica y la vehemente belleza del paisaje rural. Un mundo de fantasía, sí, pero minucioso y concreto, que produce un efecto armónico, equilibrado y sereno entre el hombre, la naturaleza y los ambientes arquitectónicos más variados. Probablemente haya que buscar la razón de este mundo idealizado en el hecho de que se trata de una obra realizada durante la guerra de los 100 años contra los ingleses y estuvo pensada para gloriar la paz y las ventajas del buen gobierno.


***

 
Hablamos sin duda del manuscrito iluminado más importante y hermoso del siglo XV, considerado de forma unánime por los especialistas como “el rey de los manuscritos iluminados”
***
Pueden verse todas las imágenes del libro en:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Très_Riches_Heures_du_Duc_de_Berry
(Empezaré por el mes de Febrero, que subiré dentro de un rato... o en mi próximo insomnio mañanero.)

Leer más...

10 feb 2010

El absurdo pertinente

Ayer salí a pasear en bicicleta y subiendo por la Santa Cruz se partió el eje del pedal derecho. Lo apañé con un palo y un trozo de cinta que encontré en el suelo. Quedó bien encajado, aunque fijo y muy incómodo. Luego giré hacia el convento de Capuchinos y al ritmo de clin-clin-clin se saltaron tres radios de la rueda de atrás, uno por cada clin.

Como la cosa parecía determinada a seguir mal, tomé el atajo de Los Geranios para volver a casa cuanto antes. Aquella zona, como sabéis, está llena de rampas y socavones, así que se fue rompiendo por partes la bicicleta: cayó el sillín, se descompuso la sujeción del manillar y por último, se partió la cadena. Esto sucedió exactamente ante la puerta de la clínica veterinaria. Había un cartel en la puerta.

Pero, y eso es lo que iba a contaros, últimamente no consigo leer bien.

El cartel de la puerta del veterinario rezaba: “Extraviado setter canela. Se recompensará a quien lo encuentre. Razón aquí ” y yo leí “No abandone aquí su bicicleta rota”. Una y otra vez leí lo mismo. Yo sabía que estaba mal, que leía mal, vaya, pero no conseguía leer mejor. Afortunadamente el ‘aquí’ coincidía en ambas sentencias, de ello extraje la certeza de que siempre hay un nexo, por débil que sea, entre lo correcto y su absurdo pertinente.

Y si estoy leyendo mal, me dije, ¿cómo saber en qué palabras o frases estriba la malignidad de mi lectura? ¿Y si lo que pone realmente es: “Traiga su bicicleta rota. Se recompondrá aquí”? Si hubiera leído esto, ahora lo veo claro, el absurdo pertinente entre ambas sentencias sería menor, pues, además de coincidir el ‘aquí’, concurriría también el ‘se recomp’. Y dos coincidencias aportan mayor aproximación que una.

Por afinar más y depurar errores, miré de nuevo y esta vez leí: “Entre con su bicicleta rota. Se recompondrá aquí”. Eso ya eran tres coincidencias. Cada vez me parecía menos absurdo, ¡qué queréis que os diga!

“Tal vez si espero sin acobardarme todo llegará a ser creíble”, me dije. Entré con la bicicleta en la clínica veterinaria y aguardé en la antesala a que llegara mi turno. Me precedían dos peces que habían llegado con la suya, esto me hizo dudar. Pensé en mi fuero interno que quizás me estaba equivocando.

Leer más...

9 feb 2010

Hoy, EPO

“Poiesis” es palabra griega que designa la idea de creación. Está en el origen, por ejemplo, de la palabra poesía.


Eritro proviene también del griego "erythrós", y significa rojo. Por eso decimos que la gente que tiene mucha tendencia a ruborizarse padece eritrosis.

-¿¿¿Eso decimos???

¡Sí! Sí, claro. ¿No estais hartos de escuchar cosas como “fíjate esa chica, pobre, tan mona, pero, ¡qué eritrosa es!” o “ Fulanito tiene una eritrofobia espantosa, no sale de casa de puro temor que tiene a ruborizarse”, o “me dio tanto coraje que de pronto tuve un subidón de eritropsia y lo vi todo rojo. Por eso le maté, ¡puñeta!” (Nótese que en esta última expresión el ‘puñeta’ marca la diferencia entre el mal y el peor: Si el tipo que te dice eso no dice puñeta o cáspita o jopelines o algo así es que es un mal bicho muy matador).

Pues bueno, a lo que iba, que hay unas células que son hematopoyéticas, es decir, creadoras de sangre. Se ve que a mí me quedan pocas, así que casi no fabrico sangre y por ende tengo pocos glóbulos rojos. Mi oncóloga ha juzgado que puesto que tengo una anemia importante con valores de hemoglobina (que son los globines de la hemo, que es la sangre, no los EMO de Luís) que apenas llegan a ocho no sé qué respecto a no sé cuánto, (pero no son EMOS bajo el barómetro de la Plaza de España), es conveniente hacerme un tratamiento que consiste en una inyección semanal de eritropoyetina: sustancia que estimula la creación de glóbulos rojos y que recibe vulgarmente el nombre de EPO, que es lo que los dEPOrtistas utilizan para doparse.

A este paso estaré en Julio preparada para seguir a la serpiente multicolor y me propongo subir por lo menos una vez el Tourmalet de verdad. Creo que Pep Lluis petit sería un magnífico acompañante dadas las circunstancias. Ya os iré contando.

Leer más...

i que no es guapo aixo?




Ben cert i segur que el diumenge a en Pep gran li va tocar inflar el pit.


Enhora bona a en Pep Lluis  petit.

Leer más...

8 feb 2010

Beatus ille


Ja m’ho deia ahir en Biel, xerrant de nepotisme polític, el Bon Jesús va fer
sant a tots els seus parents i amics.
L’església catòlica té comptabilitzats més de 10.000 sants i beats però entre tots ells no hi figura en Paco, la més santa d’entre les persones santes amb les que hem conviscut.
Hem conegut a gent bona, d’aquella de “pasaron haciendo el bien”, honrada, pietosa i complidora dels manaments; gent que més prest que tard gaudirà del goig de compartir la taula amb el Pare. Però de tots ells sempre ens quedarà el petit dubte, el sí però ... que ens fa pensar que pentura haurà hagut de passar-se una petita temporada al purgatori. Aquella “pequeña faltita que precise expiación” que deia el Pare Rossell.
En Paco no. Ell va pujar al cel directament, sense estació de trànsit.
Perdoneu si això és un poc irreverent, no ho voldria semblar però també vull ser vehement en la defensa de les qualitats del nostre Sant Francesc Fuster.
No podem considerar-mos agraviats per l’actitud de l’esglèsia ja què hem de reconèixer que fins ara hem fet ben poc per posar a l’abast dels ignorants – els Rectors de la Congregació per a la Causa dels Sants – les fets i mèrits que el fan creditor de reconeixement de beatitud.
Dins les categories de sants hi ha els Sants Doctors com Sant Agustí o Santa Teresa que donaren consistència a la doctrina moral de l’església, Sants Guerrers con Sant Ignasi o Sant Ferran III Rei que expandiren la fe arreu del món, Sants Místics com ara Sant Antoni que han calat dins l’estima del poble planer.
En Paco pertanyia a la estirp de Sants Simples – innocents – com Sant Cristòfol, aquell gegant anomenat Bal que va ser incapaç de travessar el riu amb el Bon Jesús a coll; el seu adorat Sant Martí de Porres, l’entranyable Fray Escoba, o els pastorets de Fàtima.
Eren els sants que a ell li agradaven, feien miracles simpàtics com aturar la caiguda de un picapedrer mentres anaven a demanar al rector permís per fer el miracle de salvar-lo.
Per tot això i molt més vos inst a que apliqueu part dels vostres esforços en la transmissió de vida i fets d’en Paco nostro.
Per cert, Qui té aquella extraordinaria colecció de VIDAS EJEMPLARES?

Leer más...

Obituari i Notes de societat

Obituari
Divendres passat va morir sa mare d'en Joan Rosselló (ex-tècnic de s'hotel); ningú, llevat de jo, va anar al funeral.
Avui feien el funeral d'en Joan de Son Cota, germà d'en sebastià i homo de na Montserrada; ningú, llevat de jo, ha anat al funeral.
Vist sa predisposició general a assistir a aquests actes, m'he autoproclamat representant familiar per a "compromisos inel.ludibles" a la part forana. A Ciutat ho deix en les vostres mans.
Notes de societat
En González Pons segueix el nostro blogg. Veure link adjunt.

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100208/pp-insiste-culpar-a-zapatero-situacion-economica-dicen-si-quiere-ayuda-pida/688027.shtml?s1=noticias&s2=&s3=&s4=

Bona nit.

Leer más...

PM-0812-K

Si jo pens en la meva infantesa allà pels anys 7o i primers del 80 la veritat és que he de dir que vaig ser ben feliç... He de reconèixer que vaig ser un nin afortunat vivint en el sí d'una família un tant peculiar, més que res per lo grossa que era, però que a jo me semblava d'allò més normal, és més, sempre vaig pensar que a totes les cases les coses eren com a ca meva.


En Pep se'n recordava del Flecha Verde i jo a un comentari que vaig fer deia que el primer cotxe que recordava de mon pare era un R-12 familiar. De totes maneres si jo pens en l'autèntic cotxe de la meva infantesa, el que me ve al cap irremediablament, és el Seat 131 familiar de mu mare (PM-0812-K) a la maleta del qual, a un seient auxiliar que hi varen posar, hi vaig seure durant molt de temps i en molts de trajectes de Bendinat a Son Drago i viceversa.
A aquella maleta hi soliem seure en Diego, n'Enric i jo, però no n'erem els únics ocupants. Sempre ens acompanyaven o na Tres, o na Busca o na Bruixa o en Rus, o dos o tres d'ells a la vegada, a més de les bosses i trastos que traslladavem, i depenent del sentit del viatge les garrafes de la llet que havien munyit a Son Drago i que sempre vessaven una mica, la qual cosa feia que el cotxe tengues una olor ben característica. Asseguts a aquell seient veiem la carretera des d'un altra perspectiva, mirant els qui ens seguien i no els que venien de front.

I ara mateix, essent hora de sopar, i recordant moments de la meva infantesa, me ve al cap quan en Paco Nostro ens cridava i ens deia:
- Nins, a sopare!!!!!!!!
- Què has fet per sopar?
- Grescos

Bona nit!!!!


Leer más...

6 feb 2010

Taronges de Sóller

Havíem anat a celebrar no se què a una agroturisme de Sóller
Mumare: Tenen suc de taronja natural?
Cambrer. Si, senyora
Mumare: Ses taronges son de Sóller?
Cambrer: Naturalment, senyora
Mumare: Ido me dugui una Fanta taronja.
Imagineu sa cara des cambrer que havia nascut a Sóller
Tots: Mama t’has passat
Mumare: Ses taronges de Sóller tenen molta fama però son dolentíssimas.

Leer más...

5 feb 2010

Flecha Verde


De l'ingent quantitat de cotxes que formen part de la memòria històrica d'aquesta familia, el "Flecha Verde" n'és,sense dubtar-ho, el que ocupa el lloc preeminent.
No era el cotxe dels Buades, ho era de tota s'escala de Sant Alonso 22 - 24.
Històries s'en poden contar moltes.
Jo vaig entrar en òrbita viatjant amb ell a ... Santa Ponça. Ho vaig fer de dret i davant, en mig de mon pare (comandant de la nau) i ma mare (tan irresponsable com el comandant), ara es consideraria motiu de 300 € de multa i retirada de carnet.
També va ser anant amb ell que varem quedar irremissiblement atrapats dins un clot al Coll de Sa Creu. De resultes d'allò sé lo que es menjar carn humana, no record massa bé si braç o cuixa de na Loreto.
Molts altres records son simples pinzellades d'instants concrets sense continuitat: carretera de Puigpunyent, excursió a Orient... Inclús n'hi ha de viscuts abans de neixer.
El Flecha Verde era una vàlvula d'escape dominical quan Ben-dinat no era ni un projecte i vuit o nou fills i un bon grapat de nebots amunt i avall no devia ser resistidor.
Dues frases que jo llig inevitablement a ell són, "Es papà és un conductor de pa amb fonteta", dita per sa mamà quan ell feia una mala maniobra; i "anem a dinar que sa mamà mos estirarà ses orelles", dita pes papà quan es feien les dues i haviem de tornar a ca nostra amb gran disgust de tothom.

Crec que a part o banda corr una foto des papà dret i es Flecha Verde darrera, jo no l'he trobada i per això he pujat aquesta que, si bé no és ell, pot donar als joves una idea de quin era el cotxe de la nostra infantesa (vida).

Leer más...

4 feb 2010

Urgent

Vull donar de alta un domini i allotjar-lo a un servidor de pago per fer un blog comunitari mes bo i mes variat que aquest, on puguin afegir-se tots es usuaris que vulguin sense que hagi de fer-ho jo i puguem tenir mes tipus de continguts que els que tenim ara. Desprès jo, tira a tira, aniria fent la nova web i traspasant els continguts desde la actual.

El que vull es que proposeu noms per el domini, han de ser fàcils de dir i de escriure, que si no la gent no arriba mai a puesto quan els hi dius la direcció. Feis vieta, que quan me peguen aquestes idees sempre tenc la impressió que es una urgència.

La meva proposta es:

mardearena.com

Leer más...

Plàtans, paisatges i el mon sencer

Mil i cent i un milió de moscardins per tota la cuina, que mai no hi havia hagut tants de animalets voladors en aquell indret. Amb les cares tapades per protegir nas, boca i ulls de aquella invasió cercarem l’origen de tal contingència: des de el cantó mes llunyà del prestatge mes alt del rebost, des de la mes amagada de les velles soperes de ceràmica que es guardaven per utilitzar un pic o dos al any per parar a taula les sopes de les festes de Nadal i Pasco, hi sortien aquell dia un bon grapat de miríades de moscardins.


Plàtans. Aquell era l’origen. Mes de un quilo de plàtans negres que havien tornat melassa i era tan intensa la dolçor podrida i malaltissa de aquell suquet que de pura dolçor feien pudor.

-Idó, si no els amago el's vos mengeu! - es clar... els plàtans, per en Paco nostro, eren una riquesa important que haviem de tenir i estalviar, no de menjar.

Jo recordo amb especial admiració a aquell Paco conservador, miniaturista i artista que ho guardava tot i desprès imaginava mons i els reproduïa. les coses mes insòlites tenien garantida la seva cabdal existència per anys si tenien la sort de caure en mans del Paco Nostro i mes sort encara si desprès cobraven vida convertides amb alguna obra d’art al estil de paisatge en miniatura o caseta de pepes. Guardava col•leccionables, sí, però lo mes admirable era la seva immensa –i artística- capacitat de reciclar taps de suro, paper de plata de la xocolata, xapes, les gomes de les borses de galetes, els cartons de paper de wàter, mistos, escuradents, cordons vells de sabates, les cintes de cel•lofana del tabac... i tantes coses més per convertir-les en art. De veres que era art... efimer, sí, pero art.

En Paco nostro era fonamentalment un homo ple de imaginació i fantasia, ple de màgia i absolutament ple de fe en la existència de les coses que mai no existiren . Es mes bo de fer explicar en Paco si recordem que res que pogués arribar a imaginar era per ell inasible o inasequible.

Leer más...

3 feb 2010

Domàtigues per les sabates

Qualqú recorda que en Paco Nostro li fes les sabates netes amb una domàtiga? Embatumant les meves ara mateix hi he pensat, record el que el vaig trobar dins la cuina fregant-ne una damunt unes sabates i quan li vaig demanar que feia me va dir que era el que anava millor per a que quedassin lluentes. El millor de tot és que el vaig creure, i és que jo, quan era nin, pensava que en Paco Nostro era una de les persones més sàvies del món. Beneïda innocència!


Com aquestes crec que en sortirien mils i mils, i pensar-hi encara m'encongeix el cor. Estic totalment d'acord amb n'Antònia, com explicar qui era en Paco Nostro a qualqú que mai l'ha conegut? És una tasca molt difícil. Tot i així val la pena intentar-ho.

Leer más...

Gloria, Millás, (yo), los sustantivos y los adverbios


Me llama Gloria muy amenudo desde Barcelona, está vez, aparte de preguntarme por la quimio de rigor y que qué tal estoy, cómo siguo y que qué tal pasé la semana, me pregunta si he leído el artículo con el que ganó Millas el premio Don quijote de periodismo. Le digo que no sé, no me acuerdo.

"Pues búscalo y léelo -me dice- mientras lo leía estuve pensando que es el típico artículo hubieras podido firmar tú". (Cosas suyas, vaya, que ya me gustaría a mí tener la chispa que tiene  Millás imaginando, escribiendo, comunicando y demás, así que a cada cual lo suyo y a mí lo que se me ocurren son los adverbios).
El caso es que he buscado y leído. Y lo copio aquí tal cual, por si a alguno os interesa leer un artículo muy sabroso y esperando que la SGAE no nos denuncie, ni a Millás por tener la jeta de imaginarse vendiendo palabras que inventaron otros,  ni a mí por reproducir las que Millás escribe con su propia y aguda imaginación.



Artículo por el que Juan José Millás ha obtenido el premio Don Quijote de Periodismo.


UN ADVERBIO SE LE OCURRE A CUALQUIERA

Hemingway cobraba los artículos por palabras. A tanto el término, lo mismo daba que fueran adjetivos que sustantivos, preposiciones que adverbios, conjunciones que artículos. No recuerdo de dónde saqué esa información, hace mil años (cuando ni siquiera sabía quién era Hemingway), pero me impresionó vivamente. En mi barrio había una tienda de ultramarinos, una mercería, una droguería, una panadería, una lechería… Pero no había ninguna tienda de palabras. ¿Por qué, tratándose de un negocio tan lucrativo, como demostraba el tal Hemingway? Para vender leche o pan, pensaba yo, era preciso depender de otros proveedores a los que lógicamente había que pagar, mientras que las palabras estaban al alcance de todos, en la calle o en el diccionario.

Imaginé entonces que ponía una tienda de palabras a la que la gente del barrio se acercaba después de comprar el pan. Sólo que yo las vendía a precios diferentes. Las más caras eran los sustantivos, porque sustantivo, suponía yo, venía de sustancia. Si la sustancia de una frase dependía de esta parte de la oración, lo lógico era que valiera más. Después del sustantivo venía el verbo y, tras el verbo, el adjetivo. A partir de ahí, los precios estaban tirados. Cuando un cliente, en mis fantasías, compraba tres sustantivos, le regalaba cuatro o cinco conjunciones, para fidelizarlo. Mi padre, que era agente comercial, utilizaba mucho el verbo fidelizar. ¿De dónde, si no, iba a sacar yo esa rareza gramatical? En mi tienda imaginaria había también un apartado de palabras inexistentes, para gente caprichosa o loca. Aún recuerdo algunas: copribato, rebogila, orgáfono, piscoteba, aguhueco, escopeja…

El negocio imaginario iba bien. Todo el mundo necesitaba mis palabras. Al poco de inaugurar la tienda tuve que contratar dos empleados porque no daba abasto. Luego compré el piso de arriba para ampliar el negocio, pues llegó un momento en el que la gente me pedía también frases. Puse en el sótano un taller con cuatro gramáticos que se pasaban el día construyendo oraciones. Las había de muchos precios, claro. Las frases hechas eran las más baratas. Recuerdo, entre las que tuvieron más éxito, en boca cerrada no entran moscas y no rascar bola, pero a mí me gustaban mucho también leerle a alguien la cartilla, ser un hueso duro de roer, chupar cámara, pelillos a la mar, o mi sastre es rico. El precio de las frases aumentaba a medida que resultaban menos comunes, o más raras. Por alguna razón que no llegué a entender, había mucha demanda de frases absurdas. Me duelen los zapatos, por ejemplo, los espejos fabrican harina orgánica, o las cremalleras son menos sentimentales que los botones. Con el tiempo tuve que crear un departamento dedicado de manera exclusiva a la construcción de frases absurdas.

La idea de la tienda de palabras y frases me resultó muy liberadora, pues siempre pensé que ganarse la vida era condenadamente difícil. El mayor miedo de mi infancia era el de acabar en una esquina, vendiendo pañuelos de papel. Un día que mi madre, tras suspirar con expresión de lástima, se preguntó en voz alta qué iba a ser de mí, le dije que no se preocupara, pues había decidido que iba a poner una tienda de palabras. Tras meditar unos instantes, me dijo que eso era un disparate y que debía poner mis energías en cuestiones prácticas. Ahí acabó mi sueño de vender palabras. Luego, de mayor, comprobé que los anuncios por palabras constituían un capítulo muy importante en la cuenta de resultados de los periódicos. Pero no le dije nada a mamá, para que no se sintiera culpable.

De todos modos, acabé viviendo de las palabras. No tengo una tienda abierta al público, tal como soñaba entonces, pero me levanto por las mañanas, las ordeno en un papel, las envío al periódico o a la editorial y me pagan por ellas. A tanto la pieza. Una pieza es un artículo. El término pieza se utiliza también entre los cazadores para denominar a los animales abatidos. La semejanza es correcta, pues escribir un texto se parece mucho a cazarlo. De hecho, con frecuencia se nos escapa. La otra noche, en la cama, con los ojos cerrados, pasó volando por mi bóveda craneal un artículo estupendo. Me levanté, cogí un cuaderno que tengo en la mesilla, apunté con el bolígrafo, pero la pieza había desaparecido. Desde la utilización masiva de los ordenadores, contamos los artículos por palabras. Éste que están ustedes leyendo tendrá unas 4.700. Puedo calcular a cuánto me sale la palabra y decir que cobro en plan Hemingway. Pero me sigue pareciendo mal que me paguen lo mismo por un sustantivo que por un adverbio. Un adverbio se le ocurre a cualquiera.




Juan José Millás
(Artículo publicado en la revista española Interviu, el 4 de mayo del 2009 )
________________________________________________

NOTA:

Las imágenes no las pone Millás, son cosa mía y de un tal  Mel Kadel al que descubrí hace poco. Las saqué de http://www.melkadel.com/

La primera de ellas se titula "Trajinando la carga"; la segunda, "Lo que puedes ver si te subes a un árbol". Bonitas, ¿no?

Leer más...