~ El parto de los montes: 2011

8 feb 2011

Me faig artista

Interessantíssima la historia del padrí Lluis de Cas Notari. Eren nou germans, tots mascles i la mare, que li faltaven dos dits de la ma esquerra, anava amunt i avall per San Joan colcant una somereta. Els seus fills amagats darrera les mates, li tiraven pedres.

Avui he pintat la meva primera vinyeta: recordeu, tal dia com avui comença la vida nova de la nova Antonia abocada a l’art ..., o no.

Que? Vos agrada? Estic pensant seriosament en desviar les meves aficions artistico-literaries cap al dibuix. La  idea es fer una gran historia dibuixada, bé... una petita historieta bastarà. El cas es que no me ve al cap cap cosa que contar, així que accepto sugerencies. 


Molt important:

-Ha de ser una història que es pugui contar amb imatges, ara ja només vull dibuixar i que la historia la pensi un altre.

Leer más...

Heroi de la Guerra de Cuba


A aquests darrers mesos hem rememorat a la nostra família el record dels nostres avant passats. Tots tenim al cap la presència de D. Antoni Buades Ferrer al nostre dinar de nadal i els senyors avis de Sant Joan a la sala del menjador de Son Drago.

Crec que és important no oblidar-mos de l'heroi de la guerra de Cuba, el Tio Lluis Bauzá Gayá, germà del Senyor Avi i "tio abuelo" de mu mare. Per a ell aquest homenatge.

Leer más...

20 ene 2011

Sant Sebastià, Sant mossó.

El record bé a D. Toni rebent garrotades (sablazos que en diriem ara) dels seus nets grans mentres cagava.
Ell cagava duros pels seus estimats. Donya Antònia - estalviadora com a bona madona de possessió - just qualque cèntim pels desheretats de la terra.

Tres setmanes més tard era el vertader “Dia Gran” a Son Matet, era Sant Antoni. Nadal era sa festa des cabrum i tothom hi estava convidat ,emperò per Sant Antòni només es donava dinar als pocs tocats pel gaiato beneït del Sant ermità i aquell dia s’estalviaven haver de empassar-se ves a saber què del menjador de l’escola.
Per qualque cosa uns nomien Toni/Antònia i els altres erem “mediopensionistas”.
I és que Sant Antoni tenia, i encara té, categoria.

Es varen morir els abuelos - Antoni 1967 i Francisco 1975 - i varen arribar la democràcia i en Ramon Aguiló.
I clar, Palma, que mai havia tengut res semblant a un patró, es va trobar en l’imperiosa necessitat de celebrar qualque cosa com, de sempre, feien a la Part Forana.
Sant Sebastià va ser el Sant triat per fer paperillo. Realment ja ho era patró però per tota feina només n’exposaven un quadre damunt el banc de Cort i els municipals es mudaven per fer planta. Els nins a escola que tampoc n’hi havia per tant.
- Què surtin les colles dimoniones i preparau el caliu!
- Senyor Batlle..., això és Sant Sebastià. No el temptaren els dimonis.
- Qui putes ho sap això?
Els Ciutadans feia anys que no mataven porc ni tocaven ses xirimies. Solució: farem una revetlla - digues berbena-.
- Què venguin els més reputats cantants de Ciutat!
- No en tenim, tans sols coneixem en Tomeu Penya i és de Vilafranca. A més aquí el que hi ha són molts “peninsulares” i bastants de “Punkies”
-Idó convidau n’Alaska i Los Chunguitos!
Amb això estaven quan foten defora n’Aguiló - tan de Cort com del Partit - i arriba en Fajeda (de Lleida ell) amb en Rodriguez (de la colla dels valencians)
- Juan, banda de música y fuegos en el puerto, ¿qué no has estado en Valencia?
- M’agrada. Tothom a sa murada!, ens hem de piromusicalitzar, com més renou manco ens entendrem.
No hi ha temps que no torn, aquesta vegada reencarnat en n’Eberhart.
- Massa foraster tot això, el model ha de ser “la patum” . Com a Berga hem de fer un correfoc que cremi la Seu. Dit i fet.
Amb totes aquestes arribam a ahir. A la plaça Major n’Aina pega foc als tions i alçam un bon castell humà , que per qualque cosa es tradició molt tarragonina.
Biel, vist lo vist què en tens en contra del “Caga tió”?-

Leer más...

15 ene 2011

Un nou llibre (Septimus)

es una pena ya que no l´escrit yo pero el trobo mes divertit que es que yo escribia


1 algo en la nieve

Silas Heap se envolvió apretadamente en la capa para protegerse de la nieve. Había dado una larga caminata por el Bosque y estaba helado hasta los huesos. a pesar del frío,en los bolsillos tenía la plantas que Galen, la médico, le había dado para su último hijo, Septimus, que acababa de nacer ese mismo día.
Al aproximarse al Castillo, Silas alcanzaba a divisar las luces parpadeante a través de los árboles a medida que se iban colocando velas en las ventanas de las altas y exiguas casas que se apiñaban alrededor de las murallas exteriores. Era la noche más larga del año, y las velas seguirían ardiendo hasta el alba para ayudar a mantener a raya la oscuridad. A Silas siempre le había gustado ese paseo hasta el Castillo. no temía el Bosque durante el día y disfrutaba de un apacible recorrido por la angosta senda que se abría paso, metro a metro, a través de la espesura. Ahora se encontraba cerca del lindero del Bosque, los altos árboles empezaban a escasear y, al internarse la senda en el lecho del valle, Silas podía ver el castillo entero alzarse ante él. Las viejas murallas abrazaban el anchuroso y serpenteante río y zigzagueaban alrededor de desordenados grupos de casas. Todas ellas estaban pintadas de vivos colores y aquellas quedaban al oeste parecían en llamas cuando sus ventanas captaban los últimos rayos de sol invernal.
El Castillo había nacido como una pequeña aldea. Al estar tan cerca del Bosque, los aldeanos habían levantado algunas piedras altas como protección contra zorros, brujas y hechiceros, que solo pensaban en robarles sus ovejas, sus gallinas y en ocasiones sus niños. Cuantas más casas se construían, mas se extendían las murallas para que todos pudieran sentirse a salvo.
Pronto el Castillo atrajo a hábiles artesanos de otros pueblos. Creció y prosperó tanto, que a sus habitante empezó a faltarles espacio, hasta que decidieron construir los Dédalos. Los Dédalos era donde los Heap residían, era una gran edificación de piedra que se extendía hasta la orilla del río. Se extendía casi cinco kilómetros a lo largo de la ribera del río y volvía hasta el Castillo. Era un lugar ruidoso y bullicioso ocupado por una maraña de pasadizos y cámaras, pequeños talleres, escuelas y tiendas mezcladas con residencias, minúsculos terrazas ajardinadas y incluso un teatro. no había mucho espacio en los Dédalos, pero a la gente no le importaba;siempre había buena compañía y los niños encontraban compañeros de juegos.
Mientras el sol de invierno se hundía bajo los muros de castillo,Silas aceleró el paso. Necesitaba llegar a la puerta norte ante de que la cerraran al anochecer e izaran el puente levadizo.
Fue entonces cuando Silas notó que algo andaba cerca. Algo vivo, pero apenas nada más. Era consciente de que en algún lugar, cerca de el, latía un pequeño corazón humano. Silas se detuvo. Como mago ordinario era capaz de notar cosas, pero no era un mago ordinario especialmente bueno, necesitaba un gran esfuerzo de concentración. Se quedó quieto mientras la nieve caía rápidamente a su alrededor y cubría sus pisadas. Entonces oyó algo... ¿un sollozo, un gimoteo, una leve respiración? No estaba seguro, pero fue suficiente.
Debajo de un matorral, junto al camino, había un fardo. Silas levantó el fardo, y para su sorpresa, se encontró mirando fijamente los ojos de un pequeñísimo bebé. Silas cogió el bebé en brazos, y se preguntó como habría acabado esa niña allí, tirada en la nieve el día mas frío del año. Alguien la había envuelto, bien arropada, en una manta de lana, pero ya se estaba quedando helada: tenía los labios amoratonados y nieve en las pestañas. Mientras los ojos lila oscuro le miraban fijamente, Silas tuvo la incómoda sensación de que esa niña había visto en su corta vida más de lo que debía haber visto.
Tras pensar en su Sarah, que estaba en casa, a salvo con Septimus y su otros seis hijos, Silas decidió que tendrían que hacer espacio para un pequeño más.cuidadosamente, envolvió al pequeño bebé en su capa verde de mago y lo apretó contra el mientras corría hacia la puerta del Castillo. Llegó al puente levadizo justo cuando Gringe, el portero, estaba a punto de salir y gritarle al chico que lo izara.
- Estás apurando mucho- gruñó Gringe-. Pero los magos sois raros. No se porque queréis estar todos fuera en un día como este.
-¿Oh?- Silas quería dejar atrás a Gringe lo antes posible, pero antes tenía que cruzarle la palma de la mano con plata. Silas rápidamente encontró un penique de plata en uno de sus bolsillos y se lo dio-. Gracias, Gringe. Buenas noches.
Gringe miró el penique como si se tratara de un asqueroso escarabajo.
-Marcio Overstrand me dio media corona hace un momento; pero ella tiene clase, ahora es la maga extraordinaria.
-¿Qué?- Silas casi se atraganta
-Si. Clase, eso es lo que tiene
Gringe retrocedió para dejarle pasar, y Silas se coló. Aunque Silas se moría de ganas por saber porque de repente Marcia Overstrand se había convertido en la maga extraordinaria, notaba que el fardo empezaba a rebullir en la calidez de su capa y algo le dijo que sería mejor que Gringe no supiera nada de él.
Mientras Silas desaparecía en el túnel que llevaba a los Dédalos, una figura alta salió y le cerró el paso.
-Marcia- exclamó Silas- ¿Que demonios...?
-No le cuentes a nadie que la has encontrado. Es tu hija. ¿Lo entiendes?
Impresionado, Silas asintió con la cabeza y, antes de que le diera tiempo de decir nada, Marcía desapareció en un resplandor púrpura. Silas pasó el resto del camino por los Dédalos con la mente echa un lío. ¿Quien era esa recién nacida y que tenía que ver Marcía con ella?¿Y porque era ahora la maga extraordinaria? Y mientras Silas se dirigía a la gran puerta roja que conducía a la abarrotada casa de la familia Heap, se planteó otra pregunta aún mas acuciante:¿Qué diría Sarah al tener que cuidar otro bebé más?
Silas no tuvo que pensar mucho más. Cuando se disponía a abrir la puerta, esta se abrió y salio una mujer gruesa de cara roja, vestida con la túnica azul oscuro de comadrona, que apunto estuvo de darse de bruces con él. Ella también llevaba un fardo, pero el fardo estaba vendado de la cabeza a los pies y lo llevaba bajo el brazo como si fuera un paquete y llegara tarde a correos.
-¡Muerto!- grito la comadrona
Apartó a Silas de un fuerte empellón y corrió por el pasillo. Dentro de la habitación, Sarah Heap chillaba.
Silas entró con el corazón encogido. Vio a Sarah rodeada de seis niñitos de caras blancas, demasiado asustados para llorar.
-Se lo ha llevado. se lamento Sarah con impotencia- Septimus ha muerto y ella se lo ha llevado.
En ese momento un líquido empezó a empapar el fardo que Silas aún ocultaba bajo su capa.
Silas no tenía palabras para lo que quería decir, de modo que se limitó a sacar el fardo de debajo de su capa y colocarlo en los brazos de Sarah.
Sarah Heap rompió a llorar.

Si vos a agradat posau + si no posau - y se mas o menos +-

Leer más...

9 ene 2011

Cagationada familiar a Son Matet

Ja he tornat de caminar.

La veritat es que avui m’he despertat  molt prest i un poc cansada, si dorm poc no me basta per descansar. Si no plou ni fa molt de vent, cada dia a les sis i mitja surto al carrer per anar a fer la meva mitja hora de gimnàstica i desprès a caminar una hora, veig matinades espectaculars i a aquestes hores hi ha a ran de mar una quantitat insospitada de  fauna, bé, avui no ve de aquí, estic aprenent a dibuixar per fer un còmic de les meves passejades de bon matí , ja el vos mostraré quan estigui acabat.

Avui va encara del Caga tió.


L’altre diassa vaig preparar un llarg escrit en el qual explicava les festes de Nadal a ca els nostres padrins de Son Matet. Ja estava acabat quan na Maria me va venir a cercar per anar a fer unes compres i en tornar vaig trobar l’ordenador apagat, fred, com a mort. Després de restaurar tot el sistema des de una copia de seguretat vaig comprovar amb horror que de lo escrit no quedava res. (Tal vegada els nostres ancestres em varen castigar per contar uns del secrets familiars destinats a perdre-se a la nit dels temps, però jo tir endavant la idea de contar-lo i torn a començar).

En aquells anys que encara eren franquistes, tota la gran familia, concos i tios, cosins i primos, ens ajuntàvem el dia 25 de desembre a ca els nostres avis comuns a son Matet. Vull recordar-vos que els sis clans familiars  que integraven la Gran Familia eren de mols variada procedència per la banda no comuna: uns tenien una cama franco-andalusa (Lallemand), altres eres mig xinesos (Armenteras), ni havia de castellano viejo (Retuerto), de Catalano-germanics (Geis), inclusiu de llinatge basc ( Echevarría), i nomes nosaltres érem definitivament mallorquí per qualsevol branca que t’enfilessis.   No penseu que això ens donava cap prevalença, ben al contrari. A l’Abuelo (li dèiem així) li agradaven molt especialment els Geis i aquest no es un assumpte menor perquè es el fonament de la llegenda ‘cagationada’ familiar.

Acabat el dinar, que era copiós tal qual es encara, es posaven les cadires ben compostes fent escenari i en grups o individualment els al·lots pujaven a cantar les nadales o a recitar la poesia de rigor. Hi havia la costum de que es cantes al menys una cançó en grup de germans. Les cosines Lallemand cantaven O Tannenbaum directament en alemany; noltros anavem desde el fum fum fum a les barbes se San José o a els peces en el rio... Tot això no era de franc: darrere la exhibició arribaven les propines anomenades ‘aguinaldo’ i que oscil·laven de quatre cèntims mal contats per els petits a un bon parell de duros per els mes grans. Mai mes ben dit alló de que ‘por dinero canta el perro’, perquè els que mes firaven més perros eres. I si no ho creïs, escolteu primer i després llegiu com anava la cosa...




Al nostre avi, com he dit, li feien molta especial gracia aquells al·lotons del tio Tomeu i ells, ben lluents, guapos i pentinats, pujaven a les cadires armats de gaiatos i paraigües y assenyalant al yayo i pegant bastonades a l’aire com si si fos a vida o mort i li peguessin a ell, cantaven ben fort en veu angelica: ‘caga tió, tió de Nadal, ametlles i torró, mel i mató’. I el vell -ja un poc xaruc- padrí... venga riure i fer manbelletes! I noltros fent fum fum fum, i els nostres pares refunfunyant que si això es foraster i tal i qual i pascual, i ells amb les butxaques plenes de pessetes i duros, i noltros amb molts de peces que beben y beben i dins les butxaques quatre peces o dos reials que ens havien de bastar per l’autobús, anar al cine i berenar, però tot molt de ca nostra, sí...  Porca misèria.

I jo diria que es per això, per aquella consciencia de penúria econòmica infantil que ens embargava i deprimia el dia de Nadal, que hem descartat de nostra memòria una tradició llarga i antiga que ara en Pep Nostro vol ressuscitar i jo l’anim a fer-ho, que en temps de crisis qualsevol arma per lluitar es bona.
                 

Nota: a Can Feliu no gosàvem dir a la senyoravia que cagués res de res, així que cantàvem “ya viene la vieja con el aguinaldo” i també funcionava. 


¡Visca per sempre el bilingüismo lingüistico i costumbrista, integral i sin complejos; per xerrat, en silenci i per escrit; per dits i per fets y también por gestos y aspavientos!


Feis bondeta, fins aviat.

Leer más...

8 ene 2011

El caga tió de Son Matet


Noves incorporacions de vídeos y fotos


Estic decidida a reactivar aquest blog de El parto de los montes. De moment aniré fent pel·lícules o presentacions de picasa per pujar fotos i vídeos que crec que vos agradaran. Desprès participarè a les vostres polèmiques perquè jo record perfectament el caga tió de Son Matet i en tot luxe de detalls el vos contaré. Però me'n vaig a caminar, ho vos contaré en tornar.


Leer más...