~ El parto de los montes: Iconos de antaño
Mostrando entradas con la etiqueta Iconos de antaño. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Iconos de antaño. Mostrar todas las entradas

8 may 2010

El Rubio

Aquella famosa anècdota que no puc negar i que afirma que jo som el mitjo - mijto de sa família està justificada pel fet de ser el què fa set de tretze i, per tant, no som ni dels grans ni del petits.

Sa família Buades Feliu pot dividir el seu periple residencial en quatre etapes: Sant Alonso (descart C/ de Vilanova de qui ningú se’n recorda), Ben – Dinat, Son Drago i període de nomadisme (Portitxol, Avingudes ...)
En el meu cas, a més, he d’afegir l’època de Barcelona (C/ Valls i Taberner) que era un apèndix residencial de primer ordre.
Cada etapa té les seves característiques, depenent dels records i percepcions de cada un.
Es obvi que per en Pau l’etapa Sant Alonso no existeix i, en canvi els més grans no varen viure directament l’etapa nòmada.

Sant Alonso és, per mi, el bessó de Ciutat. Tant és així que pensava que Palma començava a sa Murada i acabava a Santa Eulària. Cort ho record com una descoberta molt més tardana (pentura domés varen ser uns minuts més tard).
Aquest hivern passat vaig passejar-me amb en Pep Lluís per aquells carrers i cada recó per on passàvem anava lligat a un personatge o a un fet memorable.

Aquí vivia en...; allà, on ara hi ha aquesta botiga, hi havia un matalasser que...; això es s’arbre, si passaves s’arbre sense permís prepara’t...

Passava més gust jo de contar-los que ell de sentir-me.

En Pau deia, en un escrit referit a Mr. Whippy que ell no sap qui era el “Rubio”.
El “Rubio” era un gelater de carro de venta ambulant. Ja era vell, o m’ho semblava.

Qualcú, pentura n’Antònia, va contar-me que en realitat de jove era conegut per “el Rojo” ja què era roig de pèl. Amb la caiguda de la república, per raons obvies, va passar a ser conegut per “el Rubio” (“E se non è vero, è ben trovato!”)
En arribar sa primavera apareixia pels carrers i tots, escales avall, partíem a comprar un “corte”.
Tenia un estrany artefacte per fer els “cortes”. Era com un motllo metàl·lic amb tres posicions (una pesseta, dues pessetes, un duro). Ho posava al punt que li demanaves, ficava una neula, omplia de gelat, tapava amb s’altra neula i pitjava perquè sortís es corte ja fet.
Diu n’Alcover que heu de “guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig”.
En Quevedo deia “Ni perro ni gato de aquella color”.
Jo vos dic, quins gelats!

Leer más...

7 may 2010

El fraile del tiempo

Inicio una serie que quizás os guste. Se trata de describir brevemente aquellas imágenes que un día fueron cotidianas para nosotros y hoy nos parecen ya obsoletas, caducadas o irrepetibles, aunque no lo sean necesariamente. Voy a ponerle como etiqueta “iconos de antaño” (acordaos de etiquetar los temas, es la mejor manera de encontrarlos después). A pesar de la etiqueta, no pretendo hacer de esta serie una evocación de lejanos pasados o memorias infantiles, hay cosas que para mí son muy recientes (mi R-7 sin ir más lejos) que merecen una reflexión iconográfica e iconológica y en algún momento pienso hacerla. Muchas cosas que han jalonado nuestro paso por la vida y han desaparecido siguen siendo plenamente vigentes aunque pensemos que quedaron atrás para siempre.

Un ejemplo de esos iconos que decoraron nuestra infancia (o juventud o lo que sea), y por él empiezo, fue el fraile del tiempo.

Estaba colgado en la pared de la cocina de Bendinat. Era un cuadrito en el que estaba representado un fraile que con una varita anunciaba con precisión el tiempo que se avecinaba y que, según si iba a llover o no, se ponía o quitaba la capucha. No solía fallar, funcionaba la mar de bien. Paco, si el fraile anunciaba lluvias, miraba al mar y decía: 'plourà per que la mar està molt negra.'  Buen y acertado aserto porque naturalmente coincidía con que el cielo estaba también negrísimo, aunque para Paco el fraile y el color del mar contenían más ciencia y experiencia que un cielo cargado de nubes espesas y plomizas.

Alguien me dijo que el mecanismo del fraile del tiempo estaba hecho de pelos de caballo que según la humedad ambiental se encogían o estiraban y trasmitían el movimiento a la varita y a la capucha.


He encontrado en internet un documento estupendo para los que os gusta hacer cosas raras y además tenéis hijos, nietos o tratáis con niños. Está en

http://www.cienciainfinita.com/capitulos/Pelos_humedos.pdf

Leer más...