Aquella famosa anècdota que no puc negar i que afirma que jo som el mitjo - mijto de sa família està justificada pel fet de ser el què fa set de tretze i, per tant, no som ni dels grans ni del petits.
Sa família Buades Feliu pot dividir el seu periple residencial en quatre etapes: Sant Alonso (descart C/ de Vilanova de qui ningú se’n recorda), Ben – Dinat, Son Drago i període de nomadisme (Portitxol, Avingudes ...)
En el meu cas, a més, he d’afegir l’època de Barcelona (C/ Valls i Taberner) que era un apèndix residencial de primer ordre.
Cada etapa té les seves característiques, depenent dels records i percepcions de cada un.
Es obvi que per en Pau l’etapa Sant Alonso no existeix i, en canvi els més grans no varen viure directament l’etapa nòmada.
Sant Alonso és, per mi, el bessó de Ciutat. Tant és així que pensava que Palma començava a sa Murada i acabava a Santa Eulària. Cort ho record com una descoberta molt més tardana (pentura domés varen ser uns minuts més tard).
Aquest hivern passat vaig passejar-me amb en Pep Lluís per aquells carrers i cada recó per on passàvem anava lligat a un personatge o a un fet memorable.
Aquí vivia en...; allà, on ara hi ha aquesta botiga, hi havia un matalasser que...; això es s’arbre, si passaves s’arbre sense permís prepara’t...
Passava més gust jo de contar-los que ell de sentir-me.
En Pau deia, en un escrit referit a Mr. Whippy que ell no sap qui era el “Rubio”.
El “Rubio” era un gelater de carro de venta ambulant. Ja era vell, o m’ho semblava.

Qualcú, pentura n’Antònia, va contar-me que en realitat de jove era conegut per “el Rojo” ja què era roig de pèl. Amb la caiguda de la república, per raons obvies, va passar a ser conegut per “el Rubio” (“E se non è vero, è ben trovato!”)
En arribar sa primavera apareixia pels carrers i tots, escales avall, partíem a comprar un “corte”.
Tenia un estrany artefacte per fer els “cortes”. Era com un motllo metàl·lic amb tres posicions (una pesseta, dues pessetes, un duro). Ho posava al punt que li demanaves, ficava una neula, omplia de gelat, tapava amb s’altra neula i pitjava perquè sortís es corte ja fet.
Diu n’Alcover que heu de “guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig”.Leer más...
En Quevedo deia “Ni perro ni gato de aquella color”.
Jo vos dic, quins gelats!
