Aquella famosa anècdota que no puc negar i que afirma que jo som el mitjo - mijto de sa família està justificada pel fet de ser el què fa set de tretze i, per tant, no som ni dels grans ni del petits.
Sa família Buades Feliu pot dividir el seu periple residencial en quatre etapes: Sant Alonso (descart C/ de Vilanova de qui ningú se’n recorda), Ben – Dinat, Son Drago i període de nomadisme (Portitxol, Avingudes ...)
En el meu cas, a més, he d’afegir l’època de Barcelona (C/ Valls i Taberner) que era un apèndix residencial de primer ordre.
Cada etapa té les seves característiques, depenent dels records i percepcions de cada un.
Es obvi que per en Pau l’etapa Sant Alonso no existeix i, en canvi els més grans no varen viure directament l’etapa nòmada.
Sant Alonso és, per mi, el bessó de Ciutat. Tant és així que pensava que Palma començava a sa Murada i acabava a Santa Eulària. Cort ho record com una descoberta molt més tardana (pentura domés varen ser uns minuts més tard).
Aquest hivern passat vaig passejar-me amb en Pep Lluís per aquells carrers i cada recó per on passàvem anava lligat a un personatge o a un fet memorable.
Aquí vivia en...; allà, on ara hi ha aquesta botiga, hi havia un matalasser que...; això es s’arbre, si passaves s’arbre sense permís prepara’t...
Passava més gust jo de contar-los que ell de sentir-me.
En Pau deia, en un escrit referit a Mr. Whippy que ell no sap qui era el “Rubio”.
El “Rubio” era un gelater de carro de venta ambulant. Ja era vell, o m’ho semblava.
Qualcú, pentura n’Antònia, va contar-me que en realitat de jove era conegut per “el Rojo” ja què era roig de pèl. Amb la caiguda de la república, per raons obvies, va passar a ser conegut per “el Rubio” (“E se non è vero, è ben trovato!”)
En arribar sa primavera apareixia pels carrers i tots, escales avall, partíem a comprar un “corte”.
Tenia un estrany artefacte per fer els “cortes”. Era com un motllo metàl·lic amb tres posicions (una pesseta, dues pessetes, un duro). Ho posava al punt que li demanaves, ficava una neula, omplia de gelat, tapava amb s’altra neula i pitjava perquè sortís es corte ja fet.
Diu n’Alcover que heu de “guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig”.
En Quevedo deia “Ni perro ni gato de aquella color”.
Jo vos dic, quins gelats!
4 comentarios:
Es ben possible que lo de que abans de la guerra no era “el rubio” si no “el rojo” ho te digues jo, ja que fa temps que sé que així era. Se va canviar el nom perquè fer-se dir ‘roig’ desprès de la guerra no era políticament correcte i tal vegada fos inclusiu un poc perillós. Però era l’home mes vermell que he vist mai. Tota la cara i els braços tenia plens de pigues que se tocaven unes a les altres, tant que mes que pigós semblava ratat. I no de bades te pareixia vell, ho era; jo el recordo molt prim, amb molts de cabells blancs i ben arrugat.
Però els seus gelats eren boníssims, no record quans de gusts diferents duia, però jo el recordo sempre de ‘mantecado’, no sé quins devien ser els altres sabors. Pot ser que també dugués “granizados”?
San Alonso no va desapereixer de ses nostres vides, encara que mos n'anassim a Bendinat, ja que sempre va ser Ca l'abuela i ca ses ties. Tant és així que sa gent des meu curs de Montisión coneixia és Carrer de Son Alonso com es Carrer de Ca l'Abuela. No de bades erem entre els nascuts el 63, 64 i 65, 5 ó 6 felius que acudiem a dinar, berenar i passar es rato...
L'etapa nòmada, com diu en Pep, va tenir el seu punt àlgid entre els anys 91 i 92. En un curt periode de temps, els que encara viviem amb sa mamà, vàrem passar del Portixol a Cofradia de Sant Miquel, d'allà a 31 de desembre i vàrem acabar a ses Avingudes. En poc més d'un any ferem 4 trasllats. Això vertaderament era esser nòmada!!!!
Pel que fa a Sant Alonso sempre va ser ca l'abuela i encara la record quan obria sa porta de ca seva diguent "què ets tu això?" Aquesta frase, per jo, sempre anirà unida a l'abuela.
No dubteu de que s’homo mes roig que he conegut en sa vida era el rubio,no es que tingués piges es que ell era una piga.
En es meu temps hi havia un altre gelater que se nomenava EL CHE passejava es carretonet com EL ROJO, passava per baix de ca nostra casi mitja hora abans del rubio, tenia es gelats igual de bons. En s’hivern posava un carrito amb chucherias a sa porta des col-legi, ses principals eren chufletas, estiregasons, regelesim, reguelim i xigarros de cacao, amb el tens va arribar a vendre ideales i fins i tot Chesterfielt de contrabando endemés de altres porqueries.
No me’n puc avenir que voltros encara coincidíssiu amb el rubio, aquell era es temps que es venedors se passejaven pes carrer cridant l’article que venien.
Es peixeter.- Gerret de Banyalbufar viu que bota .
Es venedor de diartis.- L’Almudaina, Baleares , Corréo de Mallórca .
Es pedacer.- Papers, pedassos, ferro vell, tot se compra.
Es femeter.
Es Sereno
Llàstima de no tenir una gravació de ses veus
Publicar un comentario
Escribe tu comentario