~ El parto de los montes: ANTONIA
Mostrando entradas con la etiqueta ANTONIA. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ANTONIA. Mostrar todas las entradas

12 mar 2010

Añoranza extrema

Prometí que el día que el médico nos diera alguna buena noticia escribiría en tu blog por primera y última vez hasta que me cambies el nombre de entrada. Hoy, a las 13,17 minutos Loreto me ha llamado para decirme que te han encontrado despierta, conciente y orientada, creo que es uno de los cinco días más felices de mi vida.

Durante todos estos días, el sentimiento que ha predominado en mí vida, por encima del miedo, del dolor o de la pena, e incluso en ocasiones de rabia por no habernos dejado decirte todas aquellas cosas que queriamos decirte, a sido el de extrema añoranza, cada minuto recordaba aquel, hasta hoy creía que olvidado o al menos superado, verano en que papá y mamá por castigarte a tí, casi me mataron de pena. De eses verano solo recuerdo con alegria el viaje a Morante, que el día antes de venir a recogerte a San Cugat nos hospedamos en un hotel de Madrid y comí por primera vez un sanwitg de jamón y queso, que me dedique a hacer de "tata" a Diego, porque para mí no era aliciente ni ir a la playa. Cuando llegamos a recogerte al colegio nos hicieron pasar a una sala de espera mientras iban a buscarte, yo me dediqué a mirar por la ventana porque sabía que no podía contener las lagrimas y no quería que nadie lo viera, mis esfuerzos fueron inutiles y en cuanto entrastes en la sala me puse a llorar desconsoladamente. Y estos días mi miedo y temor era pensar que me podía quedar toda una nueva vida con esta carencia, no estoy preparada tenemos todavia demasiadas cosas que vivir juntas.

Leer más...

8 mar 2010

Per n'Antònia ara que està desperta



Crec que mai en tot el temps de la meva vida havia tengut una alegria tan grossa com la d'avui. Mai m'hauria imaginat que veure't amb els ulls oberts pogues arribar a ser tan important per jo, per tots noltros.

Quan m'ha telefonat sa mamà per dir-me que t'havies despert no he dubtat ni un minut que havia de venir a l'hospital, deixant el que estava fent, és a dir, la feina. Res hi havia més important que veure-ho amb els meus propis ulls.

Han estat 9 dies ben llargs, plens de pors i d'angoixes, en els que mantenir l'optimisme i l'esperança ha estat una labor dura. Durant les hores que han passat entre visita i visita t'he enyorat molt, i no perque quan ets venia a veure em sentis molt acompanyat per tu, sino perque durant aquelles hores no sabia què t'estava passant. De fet durant aquest dies t'he enyorat molt, com mai abans ho havia fet, i quan he entrat a veure't avui horabaixa i m'has somrigut, les pors i les angoixes han desaparegut del tot.

Ja deia na Loreto que a aquest joc hi havia una carta bona, o en Pep que deia que la lliga la guanyaries, i així està essent. Has tret la carta, no sé si només n'hi havia una o n'hi havia més, però ara l'únic important és que l'has treta.

Durant aquest temps ha estat determinant a l'hora d'afrontar la teva malaltia, ser testimoni de la fortalessa de sa mamà i del seu convenciment de que te posaries bé. Veure-la devora el teu llit, xerrant-te, contant-te coses, no sé si importants o banals, i mantenint-se convençuda de que te recuperaries, ha suposat per jo 100 cavalls de força. He pres consciència de dues coses: 1. de lo molt important i lo molt necessària que ets a la meva vida i, 2. de que sa mamà és una valenta dona, i que quan les coses venen mal donades "coge el toro por los cuernos" i tira cap endavant. I clar, amb una entrenadora com ella i una capitana com tu, aquesta lliga, per força, l'haviem de guanyar.

T'estim molt!!



Leer más...

7 mar 2010

Ascensor


Cuando uno pasa tanto tiempo en una sala de espera de un hospital como el que paso yo en la de la UCI de Son Dureta, es inevitable ir fijándose en las personas que, como yo, esperan para poder visitar a sus seres queridos. Pero no sólo me fijo en los visitantes o visitadores, también observo, en la distancia, la evolución de las personas que comparten el espacio con Antonia. En la unidad de la UCI en la que se encuentra Antonia hay 6 camas, las que van de la 9 a la 14, todas ellas ocupadas, y tras una semana de una media de tres visitas diarias puedo decir que me sé los nombres de sus ocupantes, aunque no sus historias, aun cuando he elucubrado mucho acerca de qué patologías les mantienen en esa unidad. En cierta manera he acabado sintiendo que algo me une a ellos, o mejor dicho, a sus familiares, y es la solidaridad y la comprensión de quien se encuentra en tu misma situación.


A partir de aproximadamente el tercer día de estancia de Antonia en el hospital, cuando ya aprendí a controlar, en cierta manera, el miedo atroz que las primeras jornadas me mantuvo casi paralizado, empecé a pensar en escribir una especie de Cuaderno de Bitácora en el cual, en lugar de anotar el estado de la atmósfera y de los vientos que azotan la mar, quedasen recogidas unas pocas anécdotas, de las miles que se podrían escribir, de las personas que transitan por los pasillos del hospital, utilizan sus ascensores y esperan paciente o impacientemente en la "sala de espera" de la UCI.

Una mención especial merece el uso de los ascensores, mejor dicho, la actitud de los usuarios de los ascensores cuando tienen que hacer uso de los mismos. Aquellos que para subir aprietan el botón de bajar, los que entran en el ascensor y se paran bloqueando el paso a otros usuarios, lo que da lugar a pequeños empujones y algún que otro resoplido. Los que teniendo que bajarse en la primera planta se sitúan al fondo del aparato elevador, los que aun viendo el ascensor a su máxima capacidad insisten en acceder a él hartos de esperarlo, y los que inevitablemente comentan o se quejan de que para tan corto trayecto se necesite tanto tiempo.

Merece una especial mención el arte con el que un celador de otro hospital que acude a diario a Son Dureta a visitar a su sobrino, un día, durante la visita de las 13.00, empezó a dirigir el tráfico en el ascensor, dando y quitando paso a quienes a él pretendían subir, y que dejó gratamente sorprendida a Teresa. O aquel señor mayor, que quiso acceder al aparato en la 4ª planta para bajar, y aun cuando éste estaba lleno, me espetó: "recula, recula t'he dit, què no me sents, que reculis te dic" y empujándome se hizo un hueco y logró su objetivo.

Y es que, al fin y al cabo, la mayoría de las personas que transitan por un hospital no lo hacen ni tranquila ni relajadamente.

Leer más...

6 mar 2010

UNA MIQUETA DE COMA

¿Dices que nada se crea? No te importe, con el barro de la tierra, haz una copa para que beba tu hermano. (Antonio Machado)

Todos nosotros de pequeños más o menos jugábamos juntos, y sobre todo, nos peleábamos. Supongo que durante la infancia lo natural entre hermanos es quererse, jugar juntos, pelearse, pegarse y algunas casas más...

Pero ¿qué pasa cuando llega la edad adulta?

En algunos casos las obligaciones, los distintos ritmos de vida, y otros muchos factores hacen que la relación entre los hermanos cambie. Ya no los ves con tanta frecuencia, ni tienes demasiados momentos para hablar tranquilamente.

Pero otras veces es precisamente la edad adulta la que nos acerca. Aunque sigamos peleándonos y discutiendo como cuando éramos niños, tenemos la sensación de estar siempre uno al lado del otro.

Antonia y yo empezamos nuestra relación adulta cuando ella volvió de Barcelona al terminar la carrera. Desde aquel momento compartimos muchos espacios y vivencias y durante estos treinta años nuestra relación se ha ido asentando sobre cimientos que van más allá de los propios entre hermanos. De esta relación nace un sentimiento de respeto hacia la singularidad de cada una. Es el reconocimiento del valor que ambas poseemos lo que nos conduce a saber apreciar los intereses y necesidades de la otra, aceptando el valor intrínseco y absoluto que cada una posee.

En esta situación difícil para todos, lo importante es no olvidar este valor que Antonia posee (este valor intrínseco y absoluto, personal e intransferible) y que cada uno percibimos desde nuestra propia singularidad,  que nos ayuda a recorrer estos malditos días en que ella duerme…

Leer más...

3 mar 2010

Ganar la liga

Leyendo vuestros escritos y comentarios no puedo menos que recordar la palabras de Arsenio Iglesias:

¡Cuánta tristeza, cuánta pena!

Los futboleros de cierta edad tal vez recordeis que en 1994 el Depor, entrenado por Arsenio Iglesias, perdía la liga en el último minuto al fallar Djukic un penalti en Riazor.

Un par de años más tarde entrevistaban por TV a Arsenio y, al pasar las imágenes de aquel partido y mostrar la desolación de los seguidores coruñeses, exclamó la frase comentada.

Me impresionó que cuatro palabras trasmitieran con tanta claridad el, aparentemente, irrecuperable estado de ánimo de los deportivistas.
Digo aparentemente porque seis años más tarde, en la temporada 1999 - 2000, el Depor ganó, por fin, su primera liga.
Sin duda muchos de sus incondicionables dieron por buenas todas las penalidades pasadas. Al fin ganaron la tan ansiada liga.



Nosotros ganaremos esta liga. Mejor dicho, Antonia la ganará para nosotros.
Nos la merecemos. ¡TENEMOS EQUIPO!

Leer más...

2 mar 2010

Va Antònia que tu pots.

Estimada tia Antònia,

Escric aquestes quatre línies per desfogar-me.

Davant tots els dubtes de si et tornaria a veure desperta m'he sentit obligat a escriure en aquest blog que mos has creat. Vull que el puguis tornar a veure, i que lo que vegis sigui la força amb que t'estimam. Sé que ho faras perquè ho diuen l'àvia i es meu germà.

He de reconéixer que estic plorant, i plorant vull dir-te que me sent orgullós de tenir una tia tant forta com ets tu, i que t'estim moltísim i que confi en que superaràs tota aquesta porqueria de càncer i d'infeccions.


Una besada més que forta,

Lluís.

Leer más...

1 mar 2010

Per n'Antònia

Ja que sa madona i alma mater d'aquest blog estarà un temps sense poder-hi accedir, i seguint les passes que ha començat na Rosa, he decidit seguir donat-li una mica de vida i escriure un poc.

Evidentment va dirigit a n'Antonia, i després a tots aquells que ho vulguin llegir. Al cap i a la fi és el que pens i sent.
A aquests moments són moltes els records que me venen al cap, converses que tu i jo hem mantingut, consells que m'has donat i moltes le vivències en les que tu hi has estat present. En moltes ocasions quan a la meva vida he passat per moments dolents o difícils he acudit a tu per a que m'aconsellesis, per a que m'escoltassis i me donassis el teu punt de vist. És cert que tens fama de xerradora, i de fet ho ets molt, però a aquesta fama se li ha de sumar la gran virtud de saber estar devora els qui te necessiten. Però no només he acudit a tu quan he tengut necessitat, també ho he fet per anar-mos plegats de viatge, per anar a dinar, a fer una passetjada o simplement perque me feia ganes veure't.
Des de que te varen diagnosticar el càncer, la miqueta de càncer com dius tu, he admirat el positivisme amb el que l'has afrontat, les ganes de guanyar-lo i tot l'esforç que has fet per tirar endavant. Record que el dia que vaig venir a ca teva després de que tu sabessis i jo sabia que tenies el càncer, me vares dir que estaves disposada a fer tot el que els metges te diguessin perque tenies ben clar que no te volies morir, i ara aquell moment i aquelles paraules me venen constantment al cap. Segur que has tengut algun moment de feblesa o de "bajón" però l'has afrontat i encarat d'una manera admirable. I ara, Antònia, te toca seguir fent-ho, te toca seguir lluitant per sortir-ne d'aquesta i a jo me toca i vull estar al teu costat animant-te, donant-te sa mà i acompanyant-te.
No sé si 'tho he dit mai o si simplement he pensat que això se dona per sabut, però per a no donar res per suposat i perque quedi ben clar, te vull dir que t'estim molt, i que veient-he ara com estas, me'n don compte de lo afortunat que som de tenir-te, i de que siguis la meva germana gran. A vegades hem de menester que sa vida mos pegui en sa massa grossa per valorar el que tenim. Idò bé, en relació a tu, a jo ja m'hi ha pegat, i per tant te puc dir que com que t'estim tant te necessit, i que necessit que te recuperis per poder seguir vivint plegats totes aquelles coses que a tots dos ens agraden.
Coratge i cap endavant, estimada, que ha d'arribar el moment que poguem riure d'aquesta "pel·licula surrealista" que estam vivint. Com diu na Loreto, a aquest joc hi ha al manco una carta bona, i segur que tu, amb tots noltros, la treuràs.

Leer más...

necessit sa teva recuperació

M’han dit moltes vegades que som una egoista i jo sempre havia pensat que això se deia en un moment que sa persona que ho deia estava enfadada i no ho havia cregut, però avui he confirmat que efectivament som una egoista. Avui dematí quant na Maria i na Loreto han sortit de xerrar amb el metge i han dit que se teva recuperació se complicava, he sentit una estreta a n´el meu cor, al llarg del dia no he pogut deixa de pensar que te necessito perquè formes part de sa meva vida quotidiana, te necessit per anar a passejar per sa murada es diumenges demeti per anar a fer una volteta per Palma es dissabtes, per anar a sa platja de Calamayor a prendre es sol es diumenges de estiu, perquè me agrada molt es teu cous cous, perquè me vares convidar a dormir (a ca na Maria) es dia que Mumare va caure, me vares acompanyà a cercar na Marta, que arribava de Egipte a las 6,30 del dematí, perquè es una bona cosina, perquè es una bona amiga, perquè has estat en primera fila tots es moments importants de sa meva vida, perquè estic publicant sa meva primera carta a n´es teu blog, per tot això i molt, molt, molt més necessit sa teva recuperació. Esper que través de aquestes ones que tu tant domines te arribin ses forces per aconseguir-lo el mes prest possible, perquè jo com altre gent som egoistes i te necessitem i te estimem.

Leer más...