El horizonte está despejado

Com esperava, per esperar que no quedi, ahir la oncòloga em va confirmar que no queden traces de tumor ni cèl•lules canceroses en l'anàlisi anatomopatològic de les meves liquidades mames (no dic mametes perquè aixó es cosa de ninetes i les meves no ho eren).
Això significa que a dia d'avui estic virtualment curada. Ja se sap que parlant de càncer tot és “a dia d'avui” i el demà es sempre un poc incert, però ben mirat, mentres tornam grans i se van acumulant els problemes i l'obligació de resoldre'ls, què hi ha que ho sigui?

Me diu la oncòloga que obligadament he de acabar el tractament (radioteràpia i hormonoterapia), per un moment vaig pensar que a lo millor me salvaria de aquest darrer tràngol, però no ha estat així, es igual, ja queda poc. També he de recuperar-me d'un rosari de ruïnes i decadències que s'han anat produint pel camí, però ja em recuperaré, crec que a final de estiu estaré estupenda. No me volen donar l’alta medica encara, me diu el metge que no frisi, que tan mateix no aguantaré la jornada completa, però ja tenc ganes de tornar a la feina.

Avui he de anar a la consulta de l'equip que em va diagnosticar i operar (ginecòlegs, mastòlegs i cirurgians), que són els que han de fer el seguiment de la meva recuperació des d'ara fins que me donin l’alta definitiva, però avui està convocada la vaga general del sector públic i es casi segur que les consultes externes de l'hospital estaran aturades, de fet no me contesten al telèfon. Serà per tant el segon aplaçament de la visita. Afortunadament ara, confirmat el millor del pronòstics possible, ja estic tranquil•la, ja m’és igual.

Probablement aquí s’acaba la constància escrita de la meva miqueta de càncer. Enrere queda l’esgotament extrem, pneumònies, coma, uci, operació i demés ensurts i. Endavant, “el horizonte está despejado”.

Gracies a tots per el vostro carinyo i companyia.

Leer más...

¿Qui se'n recorda?

Avui he anat a dinar a ca l’avi Lluis. Érem molts i ha estat molt entretinguda la dinada i la tertúlia. El tio Lluis ha contat a un capellà amic de la família en que consistia el nostre blog. Certament aquí cadascú conta lo que vol i ho conta tal com vol. A mi m’agrada molt especialment el capítol que en Pep nostro dedica al Padrí Andreu. La darrera carta que va publicar, la que els amics li escriuen a ell explicant problemes de caça i de festes, balls i fadrines, me sembla magnífica, un vertader repte paleogràfic, encara que no es tan mala de entendre si te imagines una traducció literal, paraula per paraula, del mallorquí a un castellà bastant macarronic.

***

I m’agraden erls records. ¿Vos enrecordau de aquell estiu que un horabaixa estavem a la casa de Calamajor i en Pep nostro se va aferrar per tot el front i la cara els segells que en Paco nostro col•leccionava del Congo i de Guinea i llevors cantava allò de “yo soy aquel negrito del Africa tropical...”. Com que el varen castigar, ell, en Rafel, en Biel i en Xim els hi varen tallar les trunyelles a na Margalida i a na Marta i se va organitzar gran girigall. Na Loreto, sempre reivindicativa i rabiosa com era, va envestir en els nins a pedrades però envers de ferir-los a ells va rompre la finestra del cotxe del tio Lluis i va trencar una cella a na Rosa.

No sé bé com es que tot aixó va acabar amb na Lluïsa fent de Petit Marie. ¿Qualcú se’n recorda?

Leer más...