En Paco va ser cuculla (cucuia)

Els primers records que tenc de ses festes de Pasqua, com de qualsevol altra cosa, estan relacionats amb en Paco.

Són records intemporals, dificils d'ordenar cronològicament; si bé tots anteriors a s'anada a viure a Ben-dinat (primavera del 66).

Una sequència coherent seria:

1. Anar a comprar un ciri a sa cereria des Call.


2. Preparar s'hàbit de la cofraria del "Lliceu Francès" (ja desapareguda).


3. Anar a veure sortir el pas de l'esglèsia de Santa Clara.


4. Anar a sa processó del Dijous Sant.


5. Empassar-me mitja dotzena de pel.licules adients a les festes.

Cada punt requereix un comentari. (Vos convit, a qui també teniu records d'aquests, que n'afegigueu)

1. Jo, el ciri, el trobava gegant. Com podia fer aquell camí amb allò en sa ma sense esbraonar-se? Bé, en Paco podia fer allò i molt més.


2. Era un vestit morat (sa mamà diu que amb una capa blanca que jo no record). En paco l'havia heredat de mon pare (el vos imaginau a ell desfilant?). Més tard també el va utilitzar en Joan - germà - però això són figues d'un altre paner. El vestit va acabar servint de desfresa; crec que corr una foto, precisament d'en Paco, fent de bubota per Son Drago. En Biel - també germà - va acabar d'esquinçar-lo.


3. Era una fita del començament de sa processó. Com havien de dur el pas fins a la Sang, sa sortida era a primeres hores de s'horabaixa. No era gens espectacular - com ho és sa sortida de la mare de Déu de l'Esperança - perqué ses imatges anaven damunt un carro amb rodes. Lo què m'impressionava era el que es representava. Si no em falla la memòria, es tractava del moment en que es posava dreta la creu de Crist ja crucificat. Hi havia figures que (això pensava jo) increpaven i escupien a Crist. s'enssenyança era clara: "No escupis, que domés escupen es judios"


4. Un vertader calvari, llarg i avorrit. "posau-vos a sa vorera des rellotge de Cort o no vos podré donar confits" que per cert no m'agradaven gens. Ja mos tens amb n'Enriqueta aguantant sampentes i ses ganes de pixar.


5. Ja ho dic jo, Quo vadis? (España). I és que he comprovat que aquestes festes, en tants canals de TV com hi ha, domés han fet aquesta pel.licula, "Espartaco" i " La saeta del ruiseñor". També he vist, amb sa mamà, una pel.licula sobre na Bernardette de Lourdes. Hagués fet ses delícies d'en Paco.

S'anada a viure a Ben-dinat i sa posterior tendència a passar totes ses festes a Son Drago varen rompre part d'aquesta màgia que va ser substituida per l'ofici del Dijous Sant a Porreres amb la no manco espectacular rentada dels peus dels apòstols.

Per cert, també record haver anat a veure "s'Encuentro" a la Seu amb la senyoràvia. De petit i baix que era no vaig veure res.

Aranyetes sortiu que el Bon Jesuset es viu!

Estic molt content de saber que sa tradició natzarena la manté viva en Lluis - nebot - que, ja què hi és, també podria fer Purissimes de paper de plata.

Leer más...

Dimecres de Cendra

Fins que no he llegit l'entrada de'n Pep no he recordat que avui és dejuni i abstinència i per tant he de reconèixer que he pecat. Per a que ho sapigueu, estan obligats a fer dejuni totes les persones entre 21 i 60 anys i abstinència tots els majors de 7, sempre i quan hi hagi ús de raó.

Qui no recorda aquells dimecres de cendra quan el Pare Rossell o el Pare Jofre te posaven la cendre i te deien "polvo eres y en polvo te convertirás"? Clar, que si ja ets pols, no te pots convertir en pols.

Anant al tema de si se conté carn o peix, segons un blog que se diu "Radio Cristiandad" el pollastre se conté carn, i per tant tal dia com avui no en podem menjar. Aquest blog diu que ni pollastre ni brou de pollastre, però no xerra dels ous. És en dies com avui que un nota més la falta de'n Paco Nostro!!

Leer más...

Se conté carn (o no?)

Demà comença sa corema amb ses obligacions inherents a aquesta part del calendari litúrgic.
En principi el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant heu de fer dejuni i abstinència, mentres que els altres divendres basta abstenir-se de menjar carn.

Tots sabeu que es caragols no se contenen carn ( o si?) i que podeu menjar panades de xixeros (o no?).

A mi encara ara se’m plantegen dubtes. Fa vint anys hauria recorregut al meu guia espiritual. Tot començaria més o manco així:

Paco ... se conté carn? (Aquesta frase encapçala sempre sa pregunta)

Es saïm?
Si!
I ses oueres?
No...
Ses oueres les treuen de ses
gallines i es saïm des porc, ve a ser lo mateix
Pensa...

Es peus de porc?
Clar que si!
Idò tampoc te deus poder menjar ses
ungles?
Quin doiut...

Sa mel?
No.
Na Totó menja formigues amb mel, sa mel pentura no però ses
formigues se contenen carn
Bruts

Avui es divendres, perquè dónes ossos a sa cussa?
Señorito, es cans
poden menjar carn
No Paco, sa cussa està batiada.
Boixades!
La varem dur a beneir es dia de Sant Antoni

Paco, si amagues sa sobrassada puc menjar confitura de cabell d'àngel?
Ves!
Vols dir que els Àngels se contenen peixot?. I els pets de monja què?

(De passada podeu afegir-ne els que considereu dubtosos).

Leer más...

Beatus ille

Ja m’ho deia ahir en Biel, xerrant de nepotisme polític, el Bon Jesús va fer
sant a tots els seus parents i amics.
L’església catòlica té comptabilitzats més de 10.000 sants i beats però entre tots ells no hi figura en Paco, la més santa d’entre les persones santes amb les que hem conviscut.
Hem conegut a gent bona, d’aquella de “pasaron haciendo el bien”, honrada, pietosa i complidora dels manaments; gent que més prest que tard gaudirà del goig de compartir la taula amb el Pare. Però de tots ells sempre ens quedarà el petit dubte, el sí però ... que ens fa pensar que pentura haurà hagut de passar-se una petita temporada al purgatori. Aquella “pequeña faltita que precise expiación” que deia el Pare Rossell.
En Paco no. Ell va pujar al cel directament, sense estació de trànsit.
Perdoneu si això és un poc irreverent, no ho voldria semblar però també vull ser vehement en la defensa de les qualitats del nostre Sant Francesc Fuster.
No podem considerar-mos agraviats per l’actitud de l’esglèsia ja què hem de reconèixer que fins ara hem fet ben poc per posar a l’abast dels ignorants – els Rectors de la Congregació per a la Causa dels Sants – les fets i mèrits que el fan creditor de reconeixement de beatitud.
Dins les categories de sants hi ha els Sants Doctors com Sant Agustí o Santa Teresa que donaren consistència a la doctrina moral de l’església, Sants Guerrers con Sant Ignasi o Sant Ferran III Rei que expandiren la fe arreu del món, Sants Místics com ara Sant Antoni que han calat dins l’estima del poble planer.
En Paco pertanyia a la estirp de Sants Simples – innocents – com Sant Cristòfol, aquell gegant anomenat Bal que va ser incapaç de travessar el riu amb el Bon Jesús a coll; el seu adorat Sant Martí de Porres, l’entranyable Fray Escoba, o els pastorets de Fàtima.
Eren els sants que a ell li agradaven, feien miracles simpàtics com aturar la caiguda de un picapedrer mentres anaven a demanar al rector permís per fer el miracle de salvar-lo.
Per tot això i molt més vos inst a que apliqueu part dels vostres esforços en la transmissió de vida i fets d’en Paco nostro.
Per cert, Qui té aquella extraordinaria colecció de VIDAS EJEMPLARES?

Leer más...

PM-0812-K

Si jo pens en la meva infantesa allà pels anys 7o i primers del 80 la veritat és que he de dir que vaig ser ben feliç... He de reconèixer que vaig ser un nin afortunat vivint en el sí d'una família un tant peculiar, més que res per lo grossa que era, però que a jo me semblava d'allò més normal, és més, sempre vaig pensar que a totes les cases les coses eren com a ca meva.

En Pep se'n recordava del Flecha Verde i jo a un comentari que vaig fer deia que el primer cotxe que recordava de mon pare era un R-12 familiar. De totes maneres si jo pens en l'autèntic cotxe de la meva infantesa, el que me ve al cap irremediablament, és el Seat 131 familiar de mu mare (PM-0812-K) a la maleta del qual, a un seient auxiliar que hi varen posar, hi vaig seure durant molt de temps i en molts de trajectes de Bendinat a Son Drago i viceversa.

A aquella maleta hi soliem seure en Diego, n'Enric i jo, però no n'erem els únics ocupants. Sempre ens acompanyaven o na Tres, o na Busca o na Bruixa o en Rus, o dos o tres d'ells a la vegada, a més de les bosses i trastos que traslladavem, i depenent del sentit del viatge les garrafes de la llet que havien munyit a Son Drago i que sempre vessaven una mica, la qual cosa feia que el cotxe tengues una olor ben característica. Asseguts a aquell seient veiem la carretera des d'un altra perspectiva, mirant els qui ens seguien i no els que venien de front.

I ara mateix, essent hora de sopar, i recordant moments de la meva infantesa, me ve al cap quan en Paco Nostro ens cridava i ens deia:

- Nins, a sopare!!!!!!!!

- Què has fet per sopar?

- Grescos

Bona nit!!!!

Leer más...

Plàtans, paisatges i el mon sencer

Mil i cent i un milió de moscardins per tota la cuina, que mai no hi havia hagut tants de animalets voladors en aquell indret. Amb les cares tapades per protegir nas, boca i ulls de aquella invasió cercarem l’origen de tal contingència: des de el cantó mes llunyà del prestatge mes alt del rebost, des de la mes amagada de les velles soperes de ceràmica que es guardaven per utilitzar un pic o dos al any per parar a taula les sopes de les festes de Nadal i Pasco, hi sortien aquell dia un bon grapat de miríades de moscardins.

Plàtans. Aquell era l’origen. Mes de un quilo de plàtans negres que havien tornat melassa i era tan intensa la dolçor podrida i malaltissa de aquell suquet que de pura dolçor feien pudor.

-Idó, si no els amago el's vos mengeu! - es clar... els plàtans, per en Paco nostro, eren una riquesa important que haviem de tenir i estalviar, no de menjar.

Jo recordo amb especial admiració a aquell Paco conservador, miniaturista i artista que ho guardava tot i desprès imaginava mons i els reproduïa. les coses mes insòlites tenien garantida la seva cabdal existència per anys si tenien la sort de caure en mans del Paco Nostro i mes sort encara si desprès cobraven vida convertides amb alguna obra d’art al estil de paisatge en miniatura o caseta de pepes. Guardava col•leccionables, sí, però lo mes admirable era la seva immensa –i artística- capacitat de reciclar taps de suro, paper de plata de la xocolata, xapes, les gomes de les borses de galetes, els cartons de paper de wàter, mistos, escuradents, cordons vells de sabates, les cintes de cel•lofana del tabac... i tantes coses més per convertir-les en art. De veres que era art... efimer, sí, pero art.

En Paco nostro era fonamentalment un homo ple de imaginació i fantasia, ple de màgia i absolutament ple de fe en la existència de les coses que mai no existiren . Es mes bo de fer explicar en Paco si recordem que res que pogués arribar a imaginar era per ell inasible o inasequible.

Leer más...

Domàtigues per les sabates

Qualqú recorda que en Paco Nostro li fes les sabates netes amb una domàtiga? Embatumant les meves ara mateix hi he pensat, record el que el vaig trobar dins la cuina fregant-ne una damunt unes sabates i quan li vaig demanar que feia me va dir que era el que anava millor per a que quedassin lluentes. El millor de tot és que el vaig creure, i és que jo, quan era nin, pensava que en Paco Nostro era una de les persones més sàvies del món. Beneïda innocència!

Com aquestes crec que en sortirien mils i mils, i pensar-hi encara m'encongeix el cor. Estic totalment d'acord amb n'Antònia, com explicar qui era en Paco Nostro a qualqú que mai l'ha conegut? És una tasca molt difícil. Tot i així val la pena intentar-ho.

Leer más...

La mano ajena

Me pareix important la idea de dedicar un tòpic complet en el Paco nostro. Sempre he pensat que si hi ha una persona mala de explicar i que a la vegada mereix ser explicada es ell. Crec que si ens animéssim a fer una antologia podríem aconseguir un conte memorable.


Jo, tal vegada demà mateix que tenc sessió de quimio, me posaré a pensar con contar el meu primer “ratón perez” .

Avui vos contaré un altre acudit de un tipus que vaig conèixer i que tenia les mans alienes. Com que ho he escrit en castellà, llegiu en castellà ....

**************

Conozco con certeza dos casos de mano ajena. Uno, por las terribles consecuencias que trajo consigo, lo contaré con detalle y será largo. El otro es la historia del pobre Manuel de la mano intrusa del que poco sabemos, si bien es claro que murió por propia mano -o quizás de mala suerte- porque lo encontramos como que durmiendo, así echadito de medio lado y contraído, como quien se duerme al raso y va cogiendo frío hasta que se muere sin darse cuenta, medio despistado.

Y la cosa hubiera quedado así: muerto al raso de frío y mala suerte, si esa mano derecha suya, tan intrusa que parecía ajena, no hubiera estado oprimiéndole el gaznate hasta estrangularle mientras la izquierda, que también parecía enajenada y hecha un lío, lejos de defenderle actuaba en connivencia con la otra.

Manuel convivía desde niño con su mal sin quejarse más que lo justo y hubiera continuado controlando la entropía de aquella mala mano sin llegar a rendirse a la mala suerte y a la imposibilidad de abrocharse la camisa de ciento un botoncitos, si no hubiera llegado hasta nosotros, por razón de estudiar ciertas larvas e insectos sepulcrales que son endémicos en Perusta, el entomólogo forense André Boudin, apodado El-que-todo-lo-sabe, que le explicó la existencia del síndrome llamado “de la mano ajena” y le hizo concebir la ilusión de encontrar de esta suerte un nombre propio de su enfermedad.

Y entonces fue que se hizo un lío con la sintomatología porque hasta entonces su único problema era no lograr abrocharse la camisa, mientras que lo que con bastante gravedad explicara André, que-todo-lo-sabe, era un proceso mucho más complejo. Le explicó que el arrebato consistía en que la mano izquierda se sentía autónoma respecto del resto del cuerpo y actuaba a su aire, a veces con indiferencia y otras, las más, en franco antagonismo con la actitud de las demás partes de la anatomía, muy especialmente con la mano derecha.

En Perusta nada sabíamos de ese mundo de manos enajenadas y otras exquisiteces que son, dicen, frecuentes y cotidianas en otras regiones mágicas. Así que, ante nuestro gesto de evidente escepticismo y para ilustrar el caso, nos explicó el entomólogo la historia de uno que tal síndrome padecía y que por tal causa, mientras se lavaba los dientes sujetando el cepillo con la mano derecha, untaba con la izquierda esos mismos dientes utilizando para ello la gamuza de dar betún a los zapatos. Así mismo, y ahí es donde la cosa descarriló, abrochaba con la derecha la camisa y al instante destrababa con la izquierda los botones uno a uno.

Sabiendo esto no le cupieron dudas al pobre Manuel del nombre de su dolencia e incluso imaginó la manera de solventarla, pues –visto que no era suya- se agarró a la salvadora idea de cambiar de mano y gritó a los cuatro vientos su decisión inaplazable de amputarse la extremidad y redimir de esta manera de la locura no ya a su propia maldita mano sino a su cuerpo entero, con el afán último de poder por fin atar todos los botones de la camisa de once varas que llevaba años resistiéndose a ser abotonada.

Nosotros éramos gente normal, saludable y ordenada, de costumbres usuales y rutinarias. Tan absurda nos parecía la historia explicada por el entomólogo que no se nos ocurrió imaginar al pobre Manuel deambulando en sus obsesiones, así que ni le tomamos en serio ni se nos ocurrió que en verdad pudieran enloquecérsele las manos acudiendo la una en auxilio de la otra al punto de cortarle el camino al aire de respirar y dejarle al pobre Manuel el menudo cuello descangallado y roto.

Y así, como que ni lo imaginábamos, no vimos llegar lo que estaba viniendo y se nos murió de verdad el pobre allí, en la arena de la playa, estrangulado de sí mismo y con la boca llena de botones, quedando así certificado sin atisbo de duda que la mano, una al menos, no era suya.

Leer más...

Llibres de Reis

A ca sa meva fillola Blanca Els Reis van deixar-me un llibre molt interessant, “La fe vençuda”.
El Rei em va fer sebre que es tractava d’un llibre molt pràctic per anar a s’escusat: “llegeixes una petita ressenya o un article i, com que son bastant curts, no hi ha perill de que s’inflamin ses morenes”.
Jo ho vaig creure per dos motius:
1. El Rei patia morenes fins que va operar-se.
2. Amb el mateix argument el Reis ja va dur-me l’any passat un llibre anomenat “(em)2 = entrenamiento mental”, subtitulat “Cómo el cálculo y los números aumentan el potencial de la mente”.
L’autor és Alberto Cobo campió mundial de sumar de cap i a tota 10 blocs de 100 dígits cada un.
Gracies al llibre sé que Hiroyuki Goto (japonès) va memoritzar l’any 1995 el numero Pi amb 42.195 decimals.
També dóna consells molt útils per realitzar operacions matemàtiques de cap. Qui no necessita de manera habitual resoldre l’arrel cúbica del 10.648 ?
Del llibre d’enguany encara no puc donar-vos dades tan interessants però ja puc anticipar-vos que l’any 1391 en Samuel Faquin, il·lustre membre del Call, va convertir-se adoptant el nom de Pere Brondo (segurament avantpassat de sa família de na Loreto).
Tot d’una he anat a cercar els meus orígens més íntims i he comprovat que l’any 1809 a Porreres hi havia 17 “Mirós” (Mirons que diria qualcú) 4 “Fusters” però cap Pomar. Tampoc a Montuiri (d’on era mu mare al cel sia) hi havia Pomars però a Llucmajor sí. Això fa pensar que realment tenim arrels llucmajoreres, ja ho deia en Paco que teniem una tia a s’Arenal.
Ses seves paraules eren; “És curiós, mon pare nom Fuster Miró, sa tia de s’Arenal Miró Fuster; jo som Fuster Pomar i mu mare (acs) Pomar Fuster...” I així fins a la quinta generació.
Escrivint això he decidit que podríem obrir una entrada amb l’etiqueta “en Paco nostro”, jo he adoptat el seu patronímic “nostro” com a distintiu.
Vos anim a participar-hi.

Leer más...