El horizonte está despejado

Com esperava, per esperar que no quedi, ahir la oncòloga em va confirmar que no queden traces de tumor ni cèl•lules canceroses en l'anàlisi anatomopatològic de les meves liquidades mames (no dic mametes perquè aixó es cosa de ninetes i les meves no ho eren).
Això significa que a dia d'avui estic virtualment curada. Ja se sap que parlant de càncer tot és “a dia d'avui” i el demà es sempre un poc incert, però ben mirat, mentres tornam grans i se van acumulant els problemes i l'obligació de resoldre'ls, què hi ha que ho sigui?

Me diu la oncòloga que obligadament he de acabar el tractament (radioteràpia i hormonoterapia), per un moment vaig pensar que a lo millor me salvaria de aquest darrer tràngol, però no ha estat així, es igual, ja queda poc. També he de recuperar-me d'un rosari de ruïnes i decadències que s'han anat produint pel camí, però ja em recuperaré, crec que a final de estiu estaré estupenda. No me volen donar l’alta medica encara, me diu el metge que no frisi, que tan mateix no aguantaré la jornada completa, però ja tenc ganes de tornar a la feina.

Avui he de anar a la consulta de l'equip que em va diagnosticar i operar (ginecòlegs, mastòlegs i cirurgians), que són els que han de fer el seguiment de la meva recuperació des d'ara fins que me donin l’alta definitiva, però avui està convocada la vaga general del sector públic i es casi segur que les consultes externes de l'hospital estaran aturades, de fet no me contesten al telèfon. Serà per tant el segon aplaçament de la visita. Afortunadament ara, confirmat el millor del pronòstics possible, ja estic tranquil•la, ja m’és igual.

Probablement aquí s’acaba la constància escrita de la meva miqueta de càncer. Enrere queda l’esgotament extrem, pneumònies, coma, uci, operació i demés ensurts i. Endavant, “el horizonte está despejado”.

Gracies a tots per el vostro carinyo i companyia.

Leer más...

¿Qui se'n recorda?

Avui he anat a dinar a ca l’avi Lluis. Érem molts i ha estat molt entretinguda la dinada i la tertúlia. El tio Lluis ha contat a un capellà amic de la família en que consistia el nostre blog. Certament aquí cadascú conta lo que vol i ho conta tal com vol. A mi m’agrada molt especialment el capítol que en Pep nostro dedica al Padrí Andreu. La darrera carta que va publicar, la que els amics li escriuen a ell explicant problemes de caça i de festes, balls i fadrines, me sembla magnífica, un vertader repte paleogràfic, encara que no es tan mala de entendre si te imagines una traducció literal, paraula per paraula, del mallorquí a un castellà bastant macarronic.

***

I m’agraden erls records. ¿Vos enrecordau de aquell estiu que un horabaixa estavem a la casa de Calamajor i en Pep nostro se va aferrar per tot el front i la cara els segells que en Paco nostro col•leccionava del Congo i de Guinea i llevors cantava allò de “yo soy aquel negrito del Africa tropical...”. Com que el varen castigar, ell, en Rafel, en Biel i en Xim els hi varen tallar les trunyelles a na Margalida i a na Marta i se va organitzar gran girigall. Na Loreto, sempre reivindicativa i rabiosa com era, va envestir en els nins a pedrades però envers de ferir-los a ells va rompre la finestra del cotxe del tio Lluis i va trencar una cella a na Rosa.

No sé bé com es que tot aixó va acabar amb na Lluïsa fent de Petit Marie. ¿Qualcú se’n recorda?

Leer más...

Gràcies a tots, fins qualque dia, buenos días y buena suerte.

Tomo la pluma ja que heu mostrat molt d'interès per ses meves notes i avui me les han donat, he decidit que les publicaré aquí per compartir es meu agraïment amb vosaltres.

Com ja sabreu molts, divendres em varen concedir una Menció d'honor, que encara que no sabia massa bé que volia dir vaig acceptar molt alegrement. Jo des de es primer moment em vaig mostrar prudent per sa raó que ara acab d'explicar, però tot d'una ma mare se'n va encarregar de demostrar el seu orgull maternal i fer córrer les notícies. Dissabte quan em vaig aixecar a les 3 de l'horabaixa tenia unes cinc cridades perdudes de diferents números i diversos missatges cosa que em va preocupar un poc perquè, com deia mon pare, s'havia estès el rumor de que jo tenia una matrícula d'honor, cosa que ningú havia dit en cap moment. D'aquí surt un altre bon tros de sa meva passivitat quant a la Menció i la meva intenció de corregir l'error, si realment existia.
Però avui ja puc dir que he acabat es curs amb una MATRÍCULA DE HONOR, com diu a nes full i puc presumir d'un 9 a nes butlletí d'enguany, bastant inflat pel claustre de professors. Així, i com l'any passat vaig treure un 8, me quedarà un 8,5 de mitjana de batxillerat que conta un 60% del còmput total per la nota d'accés a la universitat. Aquesta matrícula d'honor vol dir que em sortirà totalment gratuïta la matrícula per l'accés a la universitat el primer any i també i sobretot que ma mare em regalarà un ordenador portàtil petit que sigui manejable per l'any que ve.

A falta de la nota de Selectivitat que tendrà lloc els dies 9, 10 i 11 i que conta un 40% per la nota d'accés les meves mitjanes de cada assignatura per aquest any de Batxillerat són:

Història d'Espanya- Deu/10
Economia i Organització d'empreses- Vuit/8
Geografia- Nou/9
Matem. aplicades a nes CCSS II- Vuit/8
Literatura espanyola i Universal- Deu/10
Filosofia II- Vuit/8
Llengua castellana i literatura- Nou/9
Llengua catalana i literatura- Nou/9
Llengua estrangera, Anglès- Deu/10

Per al tio Pau he habilitat un bisistema de comprensió ja que el pobre és un enxufat a les drogues i li costa més.

Tot acabant vull agraïr en gran mesura i especialment a ma mare, mon pare i es bistecs de l'àvia Kika i a ella mateixa. No m'oblid de vosaltres els meus familiars que amb ses vostres bromes referents a la meva futura calvície i els meus presents problemes inferiors (si no ho enteneu no ho explicaré) m'heu permès relaxar de tant en quant. També ho podria agraïr a amics i amigues, però com no ho llegiran mai no ho pens fer perquè no soc gens grafòman. I sí que tenc amics...

Gràcies a tots, fins qualque dia, buenos días y buena suerte.

Leer más...

Bones noticies

Tenia hora per anar avui al metge, als cirurgians que me varen operar. Se suposava que me donarien els resultats dels anàlisis que han fet a tot lo que varen arrambar a la operació. Però no. M’han telefonat per dir-me que anul•laven la cita perquè no tenien els resultats de la anatomia patològica i m’han tornat citar per d’aquí a dues setmanes.


Mentre tant, en Pep Juan, un amic que es l’anatomopatoleg de l’hospital de Inca i alhora amic de l’equip de analistes de Son Dureta, ha contactat amb na Maria germana i l’hi ha dit que ja tenien els resultats dels anàlisis i que eren immillorables. Tot estava net i no quedaven restes de formacions tumorals ni cèl•lules canceroses. Jo som molt prudent i no vull cantar victòria abans de que els meus metges analitzin la situació, ho confirmin tot i decideixin el que hem de fer de ara endavant, però el que es cert es que la situació sembla ser la mes bona de totes les que quan me varen diagnosticar varen dir que podíem esperar. I vos record que el millor pronòstic possible era “curación total”. Jo estic bastant animada, encara no ha acabat tot però ja queda poc.

Leer más...

Repte criptogràfic

En Pep "Serol" va ser el primer foraviler que vaig conèixer. Segons mu mare de tan vago que era tenia ensenyats els cans perquè li fessin sa feina.
Quan feia de pastor anava acompanyat d'en Roman o na Fina, que vetlaven sa guarda mentre ell s'ajeia damunt un sofà vell que tenia davall una figuera i dormia tota sa nit.
Era un homo panxarrut, en Serol, baix, com senyat de pigota o pentura domés era de pell ruada i cremada pel sol, amb una bona nàpia.
Feina en feia poca però de caçar en sabia més que ningú. D'ell vaig aprendre què era un claper i com parar una sendera per furar-lo, que lladrar i glapir no és lo mateix o què si un ca se compixa quan el renyes el pots matar perquè no serveix per res.
Amb un gaiato (regal del tio Joan Feliu), sa taleca, en Montes i na Fletxa varem conèixer cada racó de Son Drago, cada carrerany de conill, cada cau i cada mata.
Quan se'n va anar, del disgust que vaig tenir, vaig estar una partida de setmanes sense tornar a Son Drago.

Es Padí Andreu (Que no té res a veure amb en "Serol")

Amb en Sebastià Roig (Mut / Cavaller) tot va millorar i aviat es Serol va ser història passada, però aquelles passejades d'horabaixa d'estiu per sa pleta i els encalços de na Marquesa... allò no ho he tornat a veure.
Es papà era un incondicional de caçar amb cans.
En Pep Serol tenia un germà que nomia Rafel. En Rafel va fer devers set anys de servei militar i va jurar bandera tres vegades; una durant sa monarquia d'Alfons XIII, una altra quan va entrar sa República (1931) i per darrera vegada quan va triomfar "s'alzamiento" i el varen tornar a mobilitzar.

Es padrí Andreu devia tenir poc més o manco s'edat de'n Serol però va escapar-se pels pèls de "servir a la patria" durant tants d'anys perquè el 31 ja s'havia llicenciat i el 36 ja era casat.
Aquesta carta que li enviaren els seus amics Biel i Jaume és molt mala de llegir, un repte criptogràfic.

(picau-hi damunt i les llegireu millor)

De què parla sa carta?, de anar a pescar i a caçar però també de festes, balls i sales (paraula en desús que significa gran convit). En definitiva de coses d'amics de bauxa.
També adverteix de la evidència immemorial de què si te'n vas a sa "guerra" ve un amic i et pren s'al·lota.
Per cert, i tu "ja a muertos muchos moros?".

Leer más...

Del Bacarrá i altres expressions maternes

No és per res, però trob que mos hem desinflat. Fa devers 10 dies que ningú escriu res a El Parto, així que ho faré jo, xerrant d'una sèrie d'expressions que formen part de la meva vida, i que jo atribuesc a mu mare, ja que tenia bó de fer dir-les:

1.- "Això és l·lè" (no sé massa bé com escriure-la), però bé, tots sabem que fa referència a lo bó que havia sortit, per exemple, el dinar.

2.- "Obras son amores y no buenas razones" amb aquesta frase lapidaria acabava la bronca quan li entregava les notes i la volies desagraviar una mica donant-li un beso o una afarrada pel coll.

3.- "Això es hablar por no callar" que utilitzava quan xerraves per xerrar i que no s'ha de confondre amb l'expressió francesa "això és un pur parler" que deia quan no volia donar cap trascendència a allò que deia o trobava que el que tu deies no tenia cap importància.

Però sens dubte, la més lapidària, la més sentenciadora era aquella de "Pau, aquest mes faràs bacarrá!!", i el pitjor de tot és que jo sabia ben cert que ella tenia raó.

He de reconèixer que la de "obras son amores" me feia molta ràbia i la trobava bastant injusta, però avui, passasts un bon grapats d'anys, totes i cada una d'elles les record amb carinyo.

Bé a veure si ens animam a reactivar una mica aquest bolg, no fos que ens oblidem.

Salut per tots i molts de besos a mu mare

Leer más...