Chicolate y crispelles

“Si te’n vas de viatge pensa a dur-te’n una llegonissa i una bossa de galletes d’oli”

CEUTA, 1928
Als quintos que havien de partir per fer el servei militar els obsessionava el tema del menjar. En aquests assumptes s’exercit tenia mala fama, ja es deia passar més fam que un soldat de Tarragona.
Evidentment si a Tarragona es passava gana, a Àfrica l’any 28 ho devien passar punyetero.

Picar sobre l'imatge vos permetrà veure-la més clara

Enviar un paquet amb un poc de menjua era una odissea amb poques garanties d'arribar a Ìtaca. Puc imaginar-me caps d‘estafeta afamegats, carabiners d’aduanes amb paga molt minsa i furriels amb pocs escrúpols disposats a cobrar-se drets sobre tot lo que passava per les seves mans.

Es padrí Andreu, si llegiu sa carta ho veureu, no era de queixar-se però entre línees podem entendre que no anava gaire sobrat.

Rebre una caixeta amb recapte devia ser aigo beneïda. La carta de Mallorca amb noticies de Ses Salines reconfortava però els dies de neguit si l'esperat paquet es torbava ...

Na Margalida, sa seva germana, el devia agombolar a n’Andreu. S’hi mirava a l’hora de deixar-ho tot ben compost però així i tot es saïm en feia de ses seves. Ses ties de na Cati deien que es padrí era el veciat de sa mare però jo crec que en realitat era tan “desbaratat” que tenia tothom a ses ordres.

BARCELONA, 1975
L’altre grup “d’emigrants” que tradicionalment passen rusca són els estudiants.
Cinquanta anys més tard, estudiant de Barcelona, quan arribava una maleta ben assortida feiem una vega.

- Posa-hi un pa, una bossa de galletes maries i una d‘Inca, dues sobrassades i un pot de foie-gras.
- Senyora, i ses taronges?
- També, una bossa ben plena. Ja no pensavem amb sa llet, tanca bé sa botella que no vessi.
- És tot?
- Hi cap aquesta fiambrera d’escaldums? Au idò, en aquesta vorera. Ja pots tancar sa maleta.

El món era una festa. Una gernació d’amics anaven passant per Valls i Taberner 7 per atipar-se de botifarrons i coca de aubercoc.
Don fe d’haver traginat fins i tot una greixonera de brossat!

Son Drago, en aquell temps, era un rebost sense fons però noltros no escriviem unes cartes tan agraïdes com les del padrí Andreu.