~ El parto de los montes: Morfina

30 abr 2010

Morfina

Publicado por Antonia

Ja m’han operat. Estic desperta i bé (m’han ficat dos xutes de morfina), però tenc set, no me donen aigo.  Ha dit el cirurgià que les mames damunt el plat no semblaven gaire malament. Es a dir: no se veu res dolent a simple vista, fins d’aquí a tres setmanes no tindrem els resultats de la anatomia patològica, així que tampoc no sabrem com queda de bé tot això. Encara que estic bé, tot estira i esc riure no es massa còmode, ja seguiré mes tard.  

en 16:34 Etiquetas:

8 comentarios:

cati 30/4/10, 16:39  

Antònia dues mames damunt un plat deuen tenir un aspecte fantàstic.

Lluís 30/4/10, 18:33  

Recupera't que és lo important.

biel 30/4/10, 19:04  

Qué curiós, he pensat exactamen lo mateix que na Cati. Un bon plat de mames... Tetas al plato i de postre, un poquet de morfina: Menú del día.

LAvi Lluis 2/5/10, 13:21  

Es comentaris d’en Biel i na marga me pereixen de una ironia molt propera al sarcasme. Es d’en Lluis es molt mes oportú i me afegesc a ell de tot cor.
Antonia; Ses teves mametes dins un plat me escarrufen una animalada, endemés ni me fa il•lusió parlar d’elles, esper que te’n posin unes de noves quant antes, ben mones i modernes.
Lluis tinc s’ intensió de mostrar-te un escrit, que no se per on se ma perdut, damunt es dimonis i dimonions de ca nostra de Porreras . No te molt que veure amb els esperits que descansen i es passatgen per sa cassa, això es una altra cossa que com que no la entenem no la sabem explicar molt be, demana-li en as teu conco Pep a veure si li han estirat mai es dit gros d’es peu i to contarà més be que jo .

biel 2/5/10, 18:53  

Avi Lluis, pienso que ante circunstancias no graciosas, no se ha de perder el sentido del humor. Saberse reir de uno mismo es la mejor arma contra los contratiempos de la vida. No es siempre fácil ni posible... Por lo demás te aseguro que yo también deseo la pronta recuperación de Antonia.

Lluís 2/5/10, 21:27  

Tio ja me mostraras aquest escrit que pareix interessant. Al tio Pep no el veig massa però crec recordar que me va dir alguna cosa d'això d'estirar dits.

En Pep nostro 4/5/10, 19:02  

Sí, de petit m'estiraven els peus.
Eren èssers fàntastics que habitaven dins el meu llit i no em deixaven dormir.
Sempre vaig ser poruc (amb contraposició a en Biel que passava per ser més valent).
Crec en esperits que romanen als llocs on un temps habitaren. Ara ja no em fan por sino companyia.
A ca nostra, a Ses Salines, sempre he tengut sa sensació de compartir espais amb el padrí Andreu i, això no ho havia contat a ningú mai, quan puj al quarto de ma mare a Son Drago sempre mir si mon pare seu a sa butaca on seia el dia de sa segona festa. Qualque pic l'intuesc.
I d'en Paco... què vos diria.

biel 5/5/10, 8:21  

Jo de nin petit també era poruc -com tots es nins del món-, però sabia que en sa nit, més prest que tard, s'acostaria en Pep en es meu llit i me diria, com sa cosa més natural del món: "Biel, fem puesto, que he somiat amb un sacamantecas". I jo, be content, li feia un lloc.

Publicar un comentario

Escribe tu comentario