Cagationada familiar a Son Matet

Ja he tornat de caminar.

La veritat es que avui m’he despertat  molt prest i un poc cansada, si dorm poc no me basta per descansar. Si no plou ni fa molt de vent, cada dia a les sis i mitja surto al carrer per anar a fer la meva mitja hora de gimnàstica i desprès a caminar una hora, veig matinades espectaculars i a aquestes hores hi ha a ran de mar una quantitat insospitada de  fauna, bé, avui no ve de aquí, estic aprenent a dibuixar per fer un còmic de les meves passejades de bon matí , ja el vos mostraré quan estigui acabat.

Avui va encara del Caga tió.


L’altre diassa vaig preparar un llarg escrit en el qual explicava les festes de Nadal a ca els nostres padrins de Son Matet. Ja estava acabat quan na Maria me va venir a cercar per anar a fer unes compres i en tornar vaig trobar l’ordenador apagat, fred, com a mort. Després de restaurar tot el sistema des de una copia de seguretat vaig comprovar amb horror que de lo escrit no quedava res. (Tal vegada els nostres ancestres em varen castigar per contar uns del secrets familiars destinats a perdre-se a la nit dels temps, però jo tir endavant la idea de contar-lo i torn a començar).

En aquells anys que encara eren franquistes, tota la gran familia, concos i tios, cosins i primos, ens ajuntàvem el dia 25 de desembre a ca els nostres avis comuns a son Matet. Vull recordar-vos que els sis clans familiars  que integraven la Gran Familia eren de mols variada procedència per la banda no comuna: uns tenien una cama franco-andalusa (Lallemand), altres eres mig xinesos (Armenteras), ni havia de castellano viejo (Retuerto), de Catalano-germanics (Geis), inclusiu de llinatge basc ( Echevarría), i nomes nosaltres érem definitivament mallorquí per qualsevol branca que t’enfilessis.   No penseu que això ens donava cap prevalença, ben al contrari. A l’Abuelo (li dèiem així) li agradaven molt especialment els Geis i aquest no es un assumpte menor perquè es el fonament de la llegenda ‘cagationada’ familiar.

Acabat el dinar, que era copiós tal qual es encara, es posaven les cadires ben compostes fent escenari i en grups o individualment els al·lots pujaven a cantar les nadales o a recitar la poesia de rigor. Hi havia la costum de que es cantes al menys una cançó en grup de germans. Les cosines Lallemand cantaven O Tannenbaum directament en alemany; noltros anavem desde el fum fum fum a les barbes se San José o a els peces en el rio... Tot això no era de franc: darrere la exhibició arribaven les propines anomenades ‘aguinaldo’ i que oscil·laven de quatre cèntims mal contats per els petits a un bon parell de duros per els mes grans. Mai mes ben dit alló de que ‘por dinero canta el perro’, perquè els que mes firaven més perros eres. I si no ho creïs, escolteu primer i després llegiu com anava la cosa...

Al nostre avi, com he dit, li feien molta especial gracia aquells al·lotons del tio Tomeu i ells, ben lluents, guapos i pentinats, pujaven a les cadires armats de gaiatos i paraigües y assenyalant al yayo i pegant bastonades a l’aire com si si fos a vida o mort i li peguessin a ell, cantaven ben fort en veu angelica: ‘caga tió, tió de Nadal, ametlles i torró, mel i mató’. I el vell -ja un poc xaruc- padrí... venga riure i fer manbelletes! I noltros fent fum fum fum, i els nostres pares refunfunyant que si això es foraster i tal i qual i pascual, i ells amb les butxaques plenes de pessetes i duros, i noltros amb molts de peces que beben y beben i dins les butxaques quatre peces o dos reials que ens havien de bastar per l’autobús, anar al cine i berenar, però tot molt de ca nostra, sí...  Porca misèria.

I jo diria que es per això, per aquella consciencia de penúria econòmica infantil que ens embargava i deprimia el dia de Nadal, que hem descartat de nostra memòria una tradició llarga i antiga que ara en Pep Nostro vol ressuscitar i jo l’anim a fer-ho, que en temps de crisis qualsevol arma per lluitar es bona.

                 

Nota: a Can Feliu no gosàvem dir a la senyoravia que cagués res de res, així que cantàvem “ya viene la vieja con el aguinaldo” i també funcionava. 

¡Visca per sempre el bilingüismo lingüistico i costumbrista, integral i sin complejos; per xerrat, en silenci i per escrit; per dits i per fets y también por gestos y aspavientos!


Feis bondeta, fins aviat.