Sant Sebastià, Sant mossó.

El record bé a D. Toni rebent garrotades (sablazos que en diriem ara) dels seus nets grans mentres cagava.
Ell cagava duros pels seus estimats. Donya Antònia - estalviadora com a bona madona de possessió - just qualque cèntim pels desheretats de la terra.

Tres setmanes més tard era el vertader “Dia Gran” a Son Matet, era Sant Antoni. Nadal era sa festa des cabrum i tothom hi estava convidat ,emperò per Sant Antòni només es donava dinar als pocs tocats pel gaiato beneït del Sant ermità i aquell dia s’estalviaven haver de empassar-se ves a saber què del menjador de l’escola.
Per qualque cosa uns nomien Toni/Antònia i els altres erem “mediopensionistas”.
I és que Sant Antoni tenia, i encara té, categoria.

Es varen morir els abuelos - Antoni 1967 i Francisco 1975 - i varen arribar la democràcia i en Ramon Aguiló.
I clar, Palma, que mai havia tengut res semblant a un patró, es va trobar en l’imperiosa necessitat de celebrar qualque cosa com, de sempre, feien a la Part Forana.
Sant Sebastià va ser el Sant triat per fer paperillo. Realment ja ho era patró però per tota feina només n’exposaven un quadre damunt el banc de Cort i els municipals es mudaven per fer planta. Els nins a escola que tampoc n’hi havia per tant.
- Què surtin les colles dimoniones i preparau el caliu!
- Senyor Batlle..., això és Sant Sebastià. No el temptaren els dimonis.
- Qui putes ho sap això?
Els Ciutadans feia anys que no mataven porc ni tocaven ses xirimies. Solució: farem una revetlla - digues berbena-.
- Què venguin els més reputats cantants de Ciutat!
- No en tenim, tans sols coneixem en Tomeu Penya i és de Vilafranca. A més aquí el que hi ha són molts “peninsulares” i bastants de “Punkies”
-Idó convidau n’Alaska i Los Chunguitos!
Amb això estaven quan foten defora n’Aguiló - tan de Cort com del Partit - i arriba en Fajeda (de Lleida ell) amb en Rodriguez (de la colla dels valencians)
- Juan, banda de música y fuegos en el puerto, ¿qué no has estado en Valencia?
- M’agrada. Tothom a sa murada!, ens hem de piromusicalitzar, com més renou manco ens entendrem.
No hi ha temps que no torn, aquesta vegada reencarnat en n’Eberhart.
- Massa foraster tot això, el model ha de ser “la patum” . Com a Berga hem de fer un correfoc que cremi la Seu. Dit i fet.
Amb totes aquestes arribam a ahir. A la plaça Major n’Aina pega foc als tions i alçam un bon castell humà , que per qualque cosa es tradició molt tarragonina.
Biel, vist lo vist què en tens en contra del “Caga tió”?-