Amigos queridos, creo que desde los tiempos en que Xisco vivía y atendía generosamente a ciertas cotas del bienestar familiar, no había vuelto a abrir una lata de berberechos, aliñarla con sal, limón y pimienta y comérmela felizmente a cucharadas.
Esto acabo de hacer atendiendo a la sugerencia de mi muy querida amiga Asun, que me recogió ayer del hospital después de la quimio. Cuando le conté que mi miqueta de cáncer evoluciona mal para la miqueta y bien para mí y que aunque estaba bien defensas tenía una acusada anemia, dijo solamente: berberechos.
Y ni corta ni perezosa esta mañana he ido a comprarme varias latas. Estoy disfrutando de lo lindo a pesar de que el sabor está mediatizado por la medicación pues es un poco metálico.
Y aquí dejo este apunte para que lo sepáis y así conste.
NOTA: Com sabeu, jo escric ccatalà com el que millor ho faci de tots voltros. Pero alguns amics meus forasters dels de debò, vaja, peninsulars o americans i ni idea de català, guaiten per aquí i segueixen les evolucions de la meva salut. No escriven mai perquè pensen que aquest es un bloc estrictament familiar, però ja que ens llegeixen, vull que sàpiguen lo bons que son el ‘berberetxos’ per les anèmies produïdes a les miquetes de càncer. A més a més, jo ja tenc moltísimes de notes escrites en castellà que son tan bones que hauré de anar posant aquí perquè no les vos podeu perdre. Ja ho dic, son boníssimes. Tot arribarà.
27 ene 2010
Berberechos
Publicado por
Antonia
en 14:07 Etiquetas: Alimentación, Asun, una miqueta de càncer
5 comentarios:
Gracies per escriure aquesta nota en la llengua del Imperi. Així la vaig entendre, que si no..., perque "voltros" parleu massa estrany, t'ho havia dit?
Un "foraster" que t'estima molt.
Idò ja ho saps, "berberechos"
El meu amic Xenon, que ens ha dedicat aquí un comentari, es diu Eduard i es un vell i ben volgut amic meu de fa molts d’anys.
Encara que avui ja es un avi, es Xilè i viu a Santiago de Xile, va passar part de la seva adolescència a Barcelona i molt esforçadament, a una ciutat i un temps en que un ‘sudaca’ no estava molt mes integrat a la societat barcelonina que un xarnego, va aprendre català i la veritat es que no ho fa (en català) gens malament.
Té, emperò, la negra mania de creure que ‘noltros’, els mallorquins, ‘xerram’ una llengua bàrbara, endogàmica i obscura separada de la ortodòxia lingüística, fonètica i cultural de l’imperi, com si mai no haguéssim sortir dels talaiots.
Jo ja li he explicat que precisament es la nostra parla la que conserva la puresa de la llengua romanç original i la que ha evolucionat en menys influencies bàrbares, però no ho creu.
Com veieu, per tot n’hi ha que fan rellotges.
Quan feia tercer de batxiller (anys 1972 - 1973) vaig tenir un company xilè. Només va venir un any a l'escola; quan varem començar quart, el setembre del 73, ell ja no va venir malgrat estava matriculat. Ningú no va saber explicar perquè no venia, els primers dies en passar llista els professors l'anomenaven fins que un bon dia ja el varen esborrar. Havia desaparegut.
Amb el temps vaig creure que havia tornat cap a Xile, que era un "desaparegut" per a noltros però que en realitat era un fill d’aquells que donaren el cop d’estat...
A "noltros" ens va agradar molt la teva presentació, Antonia, especialment això de la ortodòxia lingüística. No vull avalar a Trasímac, però el mès fort -en aquest cas, Barcelona- té certs privilegis.
En tot cas, en endavant escriurè en castellà, llengua del altre imperi, que coneixo millor. Llavors la llengua no serà tema.
¡Salut a tots!
Publicar un comentario
Escribe tu comentario