Plàtans, paisatges i el mon sencer

Mil i cent i un milió de moscardins per tota la cuina, que mai no hi havia hagut tants de animalets voladors en aquell indret. Amb les cares tapades per protegir nas, boca i ulls de aquella invasió cercarem l’origen de tal contingència: des de el cantó mes llunyà del prestatge mes alt del rebost, des de la mes amagada de les velles soperes de ceràmica que es guardaven per utilitzar un pic o dos al any per parar a taula les sopes de les festes de Nadal i Pasco, hi sortien aquell dia un bon grapat de miríades de moscardins.

Plàtans. Aquell era l’origen. Mes de un quilo de plàtans negres que havien tornat melassa i era tan intensa la dolçor podrida i malaltissa de aquell suquet que de pura dolçor feien pudor.

-Idó, si no els amago el's vos mengeu! - es clar... els plàtans, per en Paco nostro, eren una riquesa important que haviem de tenir i estalviar, no de menjar.

Jo recordo amb especial admiració a aquell Paco conservador, miniaturista i artista que ho guardava tot i desprès imaginava mons i els reproduïa. les coses mes insòlites tenien garantida la seva cabdal existència per anys si tenien la sort de caure en mans del Paco Nostro i mes sort encara si desprès cobraven vida convertides amb alguna obra d’art al estil de paisatge en miniatura o caseta de pepes. Guardava col•leccionables, sí, però lo mes admirable era la seva immensa –i artística- capacitat de reciclar taps de suro, paper de plata de la xocolata, xapes, les gomes de les borses de galetes, els cartons de paper de wàter, mistos, escuradents, cordons vells de sabates, les cintes de cel•lofana del tabac... i tantes coses més per convertir-les en art. De veres que era art... efimer, sí, pero art.

En Paco nostro era fonamentalment un homo ple de imaginació i fantasia, ple de màgia i absolutament ple de fe en la existència de les coses que mai no existiren . Es mes bo de fer explicar en Paco si recordem que res que pogués arribar a imaginar era per ell inasible o inasequible.