~ El parto de los montes: Per n'Antònia

1 mar 2010

Per n'Antònia

Ja que sa madona i alma mater d'aquest blog estarà un temps sense poder-hi accedir, i seguint les passes que ha començat na Rosa, he decidit seguir donat-li una mica de vida i escriure un poc.

Evidentment va dirigit a n'Antonia, i després a tots aquells que ho vulguin llegir. Al cap i a la fi és el que pens i sent.
A aquests moments són moltes els records que me venen al cap, converses que tu i jo hem mantingut, consells que m'has donat i moltes le vivències en les que tu hi has estat present. En moltes ocasions quan a la meva vida he passat per moments dolents o difícils he acudit a tu per a que m'aconsellesis, per a que m'escoltassis i me donassis el teu punt de vist. És cert que tens fama de xerradora, i de fet ho ets molt, però a aquesta fama se li ha de sumar la gran virtud de saber estar devora els qui te necessiten. Però no només he acudit a tu quan he tengut necessitat, també ho he fet per anar-mos plegats de viatge, per anar a dinar, a fer una passetjada o simplement perque me feia ganes veure't.
Des de que te varen diagnosticar el càncer, la miqueta de càncer com dius tu, he admirat el positivisme amb el que l'has afrontat, les ganes de guanyar-lo i tot l'esforç que has fet per tirar endavant. Record que el dia que vaig venir a ca teva després de que tu sabessis i jo sabia que tenies el càncer, me vares dir que estaves disposada a fer tot el que els metges te diguessin perque tenies ben clar que no te volies morir, i ara aquell moment i aquelles paraules me venen constantment al cap. Segur que has tengut algun moment de feblesa o de "bajón" però l'has afrontat i encarat d'una manera admirable. I ara, Antònia, te toca seguir fent-ho, te toca seguir lluitant per sortir-ne d'aquesta i a jo me toca i vull estar al teu costat animant-te, donant-te sa mà i acompanyant-te.
No sé si 'tho he dit mai o si simplement he pensat que això se dona per sabut, però per a no donar res per suposat i perque quedi ben clar, te vull dir que t'estim molt, i que veient-he ara com estas, me'n don compte de lo afortunat que som de tenir-te, i de que siguis la meva germana gran. A vegades hem de menester que sa vida mos pegui en sa massa grossa per valorar el que tenim. Idò bé, en relació a tu, a jo ja m'hi ha pegat, i per tant te puc dir que com que t'estim tant te necessit, i que necessit que te recuperis per poder seguir vivint plegats totes aquelles coses que a tots dos ens agraden.
Coratge i cap endavant, estimada, que ha d'arribar el moment que poguem riure d'aquesta "pel·licula surrealista" que estam vivint. Com diu na Loreto, a aquest joc hi ha al manco una carta bona, i segur que tu, amb tots noltros, la treuràs.

3 comentarios:

Eduardo 2/3/10, 13:03  

Pau, por favor infórmale a la Antonia que tanto mi familia como yo estamos bien y ya la situación está bastante normalizada en Santiago, no así en ciudades y pueblos del sur de Chile. Eso, naturalmente, si está al tanto del terremoto; si no, déjalo correr que ya tiene bastante preocupación con su enfermedad.

Lo que le escribiste a tu hermana me ha emocionado profundamente. Ets un bon germà i l'Antonia t'estima molt, ho sé perque m'ho ha dit moltes vegades.

FORÇA!!!!!!!!

Pau 7/3/10, 18:23  

Hola Xenon, o mejor dicho Eduardo, siento no haber contestado antes a tu comentario, te aseguro que no cayó en saco roto, simplemente pensé "después contesto" y con la locura de estos días se me fue el santo al cielo.
En primer lugar te agradezco tu preocupación por Antonia. Sé que Loreto ya te lo ha explicado. No dudes que por mi parte procuraré tenerte informado.
En segundo lugar deseo que recuperéis la normalidad lo antes posible después de lo que habéis vivido. Desde aquí mi más absoluta solidaridad.

Un abrazo.

Xenon 7/3/10, 20:05  

Gracias, Pau. Comprendo que vosotros también estais algo alterados, y no es para menos. Aquí acaba de haber una réplica bastante fuerte, pero ya estamos curados de espanto, así que ni me moví del PC. Si queréis tener una impresión en vuestra lengua, en este link http://www.facebook.com/video/video.php?v=1345819602332&oid=49627133194 está una entrevista que le hicieron a un amigo común de chat (él también conoce a la Antonia -como Lunabruna, claro está- y os envía un fuerte abrazo)en la que dio su impresión del terratrèmol (bonita palabra esa)a poco de suceder.

Efectivamente, Mar, Loreto y en Pep nostro me han escrito y agradezco que lo hayan hecho. La Antonia y yo nos queremos entrañablemente; a más de uno le puede parecer "curioso", pero así es. Por lo tanto, mi preocupación no es de buena crianza, sino genuina y no hay nada que agradecer en ese sentido.

El que sí agradece soy yo por las muestras de apoyo recibidas de la familia Buades, de España como nación amiga y de muchos otros países que en esta hora aciaga nos han enviado ayuda para socorrer a las víctimas del cataclismo.

¡Muchas gracias!

Xenon

Publicar un comentario

Escribe tu comentario